Totes les forces no-independentistes es preparen per erigir-se davant de l’opinió pública internacional com els representants del poble català. Mentrestant una part massa important dels independentistes es desentenen d’aquesta batalla. La CUP ha anunciat que no s’hi presentarà. L’anomenada Via Claver fa mesos que promou l’abstenció a les eleccions espanyoles a Internet. Dins d’ERC hi ha un corrent que sosté que a Madrid només s’hi ha d’anar a negociar els serrells pràctics del divorci, posició feble que reforça l’abstencionisme. En cas d’imposar-se aquesta estratègia Podemos, amb el reforç d’Ada Colau, s’emportaria una bona part dels vots de la CUP. Duran i Lleida, amb el suport dels poders fàctics ressuscitaria i recuperaria bona part dels antics votants de CiU. Ciutadans, que van plantejar les eleccions catalanes com unes primàries de les espanyoles, tindrien el camp lliure per presentar-se com una força nova, neta i regeneradora.
Els que afirmen que no hem d’anar a fer res a les Corts espanyoles obliden que la batalla electoral es planteja a casa nostra, a Catalunya. Es pot debatre, un cop guanyats els escons, si hem d’anar a Madrid a ocupar-los. Podem discutir que han de fer els nostres representants a las Cortes espanyoles. Però el combat per la representació del poble català davant l’opinió pública internacional no es pot defugir com ho mostren els moviments independentistes del Québec i d’Escòcia. El Parti Québécois no es presenta a les eleccions canadenques en coherència amb els seus postulats independentistes, però ofereix una segona marca, el Bloc Québécois, a les eleccions canadenques. L’Scotish National Party no dubta ni un moment: va presentar Alex Salmond a la Cambra dels Comuns i va obtenir 56 dels 59 escons en joc, fet que va compensar la pèrdua del referèndum. La majoria per la independència ha de seguir aquest exemple. No hem de repetir el plebiscit del 27-S, però hem de sortir amb empenta a guanyar les eleccions per ampliar la nostra base social. És una gran avinentesa per denunciar la desolació social que ha creat l’oligarquia espanyola i la seva incapacitat per oferir un horitzó de futur, més enllà d’una incerta i angoixant recuperació basada en la devaluació laboral.
Al 20-D el moviment sobiranista ha de tenir un doble objectiu: dignitat democràtica i justícia social. Les eleccions espanyoles han de servir per inculcar en els ciutadans el baix nivell democràtic del Regne d’Espanya i la seva naturalesa irreformable, tant pel que fa al dret a l’autodeterminació com pel que fa a la corrupció. Aquest és el tret que ens diferencia respecte al regeneracionisme espanyol de Ciutadans o Podemos. Com republicans podem i hem de mostrar que la corrupció és intrínseca al règim i s’estén des de la fortuna multimilionària de Juan Carlos I fins al darrer racó de l’Estat mitjançant les xarxes clientelars dels partits del règim. Hem d’explicar que aquest és un tret innat de l’Estat espanyol, incrementat en la monarquia postfranquista que va néixer amb la impunitat dels crims contra la Humanitat comesos pel franquisme. Aquesta impunitat ha fet que les elits extractives espanyoles se situïn i actuïn com el rei per sobre de la llei.
La negació del dret a l’autodeterminació del poble català forma part d’aquesta baixa qualitat democràtica. Va tenir el seu punt més abjecte amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut: una desena de magistrats nomenats i manipulats pel PP i el PSOE es van considerar superiors als milions de ciutadans que l’havien aprovat en referèndum. Enfront de la tradició autoritària espanyola el moviment sobiranista és una autèntica revolució democràtica.
La justícia social ha de ser l’altre gran eix del moviment sobiranista en aquestes eleccions, perquè la resposta del PP a la crisi econòmica serà el nucli del debat electoral. El moviment sobiranista ha de repetir fins l’extenuació que no es resigna a la «recuperació de l’oligarquia espanyola», perquè significa acceptar un atur de més del 20% durant anys i un 50% d’atur juvenil; perquè significa conformar-se amb treballs precaris i mal pagats; perquè suposa avenir-se al desnonament de desenes de milers de persones; perquè implica adaptar-se a la retallada de serveis públics bàsics com l’ensenyament, la sanitat o la dependència. Perquè suposa resignar-se a que las grans empreses i les grans fortunes evadeixin impostos a gran escala i mantinguin els seus diners a paradisos fiscals.
El gran tret diferencial respecte a les propostes unionistes és que nosaltres defensem que no hi ha sortida a la desolació econòmica dins l’Estat espanyol, sigui qui sigui el President del Govern espanyol. És igual Mariano Rajoy que Pedro Sánchez, que Albert Rivera o Pablo Iglesias. Les elits extractives que han generat la crisi estructural espanyola no tenen capacitat per treure’ns del pou en que ens han ficat. És impossible que el causants de la crisi ara siguin els salvadors de l’economia. L’oligarquia de l’IBEX 35 va generar la bombolla immobiliària, va ser incapaç de preveure la profunditat i amplitud de la crisi, la més greu d’Europa amb els 6 milions d’aturats. Ara continua malbaratant milers de milions d’euros en trens d’alta velocitat. No podem esperar que ara ens ofereixi un futur digne.
Els catalans no podem tornar a creure en que podem canviar Espanya. És impossible regenerar el capitalisme d’amiguets i la pesada maquinària burocràtica que la domina, aquesta elit de les portes giratòries composta per membres dels alts cossos burocràtics de l’Estat, els directors de grans empreses i les cúpules dels partits polítics del règim. Aquesta oligarquia és incapaç de proporcionar a Espanya un lloc competitiu en la nova divisió mundial del treball determinada per la globalització. Espanya no té ni els costos per competir amb la Xina i altres països emergents en els productes de baixa tecnologia com el tèxtil, les joquines o el calçat, ni té la tecnologia necessària per exportar productes d’alt valor afegit.
En canvi una Catalunya independent ofereix un horitzó econòmic d’esperança; un futur amb bases sòlides, no amb retòriques buides. Tenim una base productiva que exporta més del 30% de les vendes exteriors espanyoles. Tenim una estructura social més igualitària que a Espanya perquè prové de les masies familiars enfront dels latifundis espanyols i s’ha traduït en una espesa xarxa de petites i mitjanes empreses enfront dels grans oligopolis espanyols. Tenim una bona base educativa i les universitats catalanes tenen el nivell més elevat de l’Estat espanyol, amb una xarxa de recerca i investigació notable. Sobre aquests fonaments podem edificar la justícia social que el poble català reclama.
El nostre model són els petits països del nord d’Europa. Tot i estar oberts a la competència internacional tenen les taxes d’atur més baixes del continent, els seus treballadors gaudeixen de condicions laborals dignes i la desigualtat social és la més baixa de tot el món. El seu Estat del Benestar és el més complet. Tenen el nivell educatiu i centres de recerca reconeguts. Són els països amb el nivell d’ètica i transparència més elevats. També són les societats amb més consciència ecològica i una legislació mediambiental més avançada.
Catalunya ha demostrat al llarg de la història tenir l’aptitud econòmica necessària per assolir aquest model dels països nòrdics. El moviment sobiranista ha aplegat la més àmplia base social a Catalunya per assolir-lo. Hem de reivindicar-la davant l’inútil projecte de tornar a intentar regenerar una Espanya que no vol canviar. Una Espanya, que, per sobre de tot, no vol ser canviada pels catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!