Al fons, a l'esquerra

Tot això que estem vivint és una gran comèdia per guanyar definitivament la majoria absoluta (CiU) i per minimitzar i retardar la pèrdua econòmica que patirà l’Estat espanyol amb el pacte fiscal (PP).

D’una banda, CiU no vol la independència (ho explico al post “Aquest segle, aquest segle…”) però amaga amb ella per tal d’aconseguir una gran mobilització de vot en unes eleccions anticipades que li permeti governar amb comoditat i exhibir múscul a Madrid per caminar poquet a poquet cap al pacte fiscal. Per altre costat, Rajoy  sap que haurà d’acabar concedint la hisenda pròpia a Catalunya però s’enroca per cedir el menys possible i el més tard possible. D’aquí a 5, 6 o 7 anys Catalunya tindrà hisenda pròpia i govern de CiU per anys. La pròpia Convergència refredarà aleshores el foc independentista donant valor a la gran fita assolida amb el pacte fiscal.

Però ara toca foc d’encenalls, gesticulació grandiloqüent, escarafalls. Promeses d’estat propi (Mas) o de Constitució (Rajoy). Tot programat, assajat, previst i planificat per poder acabar justificant davant de la parròquia pròpia les renúncies que s’acceptaran en el seu moment: o sigui, el no assoliment de la independència i la cessió de la sobirania fiscal.

Els que se’n portaran la pitjor part seran els independentistes apassionats que veuen ara la independència a tocar (“mesos, no anys”), que creuen sincer i irreversible el gir sobiranista  de Convergència i als que no espera altra cosa que la frustració. La frustració sempre és dura, però ho és més encara quan t’han fet creure que tenies a tocar allò que desitjaves amb tota l’ànima.

I en Vicent Partal no veu això? O sí que ho veu però també juga a engrescar la parròquia?