Al fons, a l'esquerra

El 25 de novembre, presumiblement, les eleccions pariran un Parlament amb una majoria sobiranista que vorejarà les dues terceres parts dels diputats. El 2013 el nou govern demanarà permís a Madrid per celebrar un referèndum. Probablement, Madrid dirà que no i el Parlament de Catalunya elaborarà i aprovarà una llei de consultes. I aleshores es produirà la trucada telefònica…

La trucada d’en Rajoy a en Mas no farà promeses espectaculars ni plantejarà un canvi en el panorama polític. Simplement proposarà un diàleg per parlar d’una “millora del finançament de Catalunya”. No esmentarà el sintagma “pacte fiscal”, però ja n’hi haurà prou. L’ànima de CiU s’exaltarà (diàleg!!!, pacte!!!, peix al cove!!!…). A en Mas el cor se li desbocarà tant com quan la seva estimada li va dir que sí i amb prou feines podrà dominar les seves paraules. Primer s’ofendrà, és clar: “no volem una millora del finançament, volem, com a mínim, un pacte fiscal!!”, li dirà. I Rajoy li contestarà: “Bé… parlem-ne”. “Com pot comprendre, no em negaré a parlar amb vostè si em convoca” –li contestarà el nostre ínclit president.

Amb aquesta conversa s’haurà acabat la independència de Catalunya, l’estat propi, les il.lusions col.lectives dels vilawebins i de molta altra gent i també (i això em va fer molta gràcia, per la seva candidesa) els passaports catalans als ciutadans del País Valencià i les Illes que els demanin, com l’altre dia es proposava a l’editorial de Vilaweb. S’iniciarà aleshores un llarg camí negociador que, comptant la implantació, durarà anys i que acabarà amb un pacte fiscal segurament descafeïnat i amb un blindatge de l’ensenyament i de la llengua (i no tinc tant clar la part del blindatge). Catalunya continuarà essent una autonomia de l’estat espanyol (autonomia 2.0, si es vol, però autonomia al cap i a la fi) i la ciutadania, que majoritàriament és CiUtadania, votarà que sí a aquesta opció quan eventualment se la convoqui.  I, paradoxalment, en aquesta nova situació encara podríem estar pitjor que ara.

Efectivament, l’Estat espanyol continuarà essent la seu més important del poder polític: qui decidirà on van les infrastructures i qui influirà decisivament sobre on s’instal.len les inversions. Algú pensa que l’estat espanyol instal.larà una sola infrastructura o inversió en una regió insolidària, que té un finançament molt millor que les altres i que, tot i ser 100% una regió espanyola, els seus habitants no en són gens i a la mínima de canvi poden decidir fotre el camp? A més a més, una Catalunya empobrida serà menys gallet i, per tant, plantejarà menys problemes en el futur.

Vivim en un miratge. I un dia, tocarà despertar-se’n.