Al fons, a l'esquerra

Ens diu en Vicent Partal a l’editorial d’avui: “Quan et fabriques ple d’il·lusió una imatge del món en què vius, automàticament tornes cec a la realitat.”   Precisament això, amb tot respecte, és el que jo crec que li passa a ell.

Deixeu que manllevi la frase inicial de l’editorial de Vilaweb d’avui: “Crec que va ser George Bernard Shaw qui va dir que quan et fabriques ple d’il·lusió una imatge del món en què vius, automàticament tornes cec a la realitat.” I això és, el que jo crec que li passa al Vicent Partal i a una pila d’independentistes apassionats quan fabriquen i retroalimenten entre ells una determinada imatge de Catalunya. I aquesta imatge li fa dir que “els ciutadans (…) veuen la independència com a possible, com a realitzable, i parlen, per això, en terminis de mesos, que no vol dir d’anys”. Quan diu “els ciutadans” es refereix, en realitat, a “els ciutadans amb qui jo parlo”. D’aquesta manera, percep un quadre que té la meitat negra i l’altra blanca, com a completament blanc. Simplement perquè s’ha situat a pocs centímetres de la tela, just a la part blanca.

La realitat que jo percebo és ben diferent:

1. No hi ha una majoria apassionada per la independència.

No dec parlar amb els mateixos que en Vicent Partal, però no detecto de cap manera al meu voltant una majoria apassionada per la independència. La gent amb la que jo parlo està preocupada per la crisi, no per la independència. I és ben il.lustratiu que, en una situació de depressió absoluta de la marca “España”, i, per tant, molt favorable als interessos secessionistes, els catalans amb qui jo parlo no vinculen (i molt menys de manera entusiasta) les dues sortides: la de la crisi amb la de l’estat espanyol.

2. Tampoc no hi ha una majoria qualificada a favor de la independència.

Suposem que un 51% dels catalans la vulgui (que, personalment, penso que és molt suposar). Això no és suficient per declarar-la perquè, si es declarés, el 49% restant, que se senten totalment o parcial espanyols, perdrien el seu referent nacional. És evident que la situació actual no és òptima per al 51% dels catalans que volen la independència, però, així i tot, aquest col.lectiu té uns drets nacionals reconeguts. Insuficients per a ells, però existents. Arrabassar tot referent nacional espanyol al 49% dels ciutadans que se’n senten conduiria a una situació més injusta que l’actual.

En la meva opinió, cal entre un 65-70% de suport ciutadà mínim per declarar la independència en una situació com la catalana.

3. CiU, que és qui ha de proclamar la independència, no la vol ni la voldrà en els propers anys.

Per dos motius:
En primer lloc, sap que li segueix donant més rèdits electorals jugar a dues aigües: els Pujols i els Puigs mantenen contenta la parròquia sobiranista, mentre que els Durans eviten que els menys partidaris de les aventures saltin de la Casa Gran del Catalanisme.
Això sí, si en algun moment CiU detecta un viratge del 70% dels catalans cap a la independència, l’hereu Pujol es posarà al davant, empunyarà la bandera i cridarà: “Seguiu-me!!!” CiU és CiU.

En segon lloc, CiU és una coalició de dretes i té les seves servituds. Per exemple, servituds cap a l’empresa, que adora al déu Estabilitat. La independència posaria en perill el mercat espanyol, del qual viuen, en un percentatge important, moltes empreses catalanes i ens situaria en una incertesa en relació a la Unió Europea. Aquesta incertesa podria durar un parell d’anys en què l’estat espanyol (aquest sí, estat de ple dret de la UE) faria mans i mànigues per evitar que Catalunya fos reconeguda com a nou estat membre. Fins i tot, en un escenari pessimista, podria haver-hi fugida d’empreses multinacionals de Catalunya. Estic segur que hi ha molta gent que perd la son quan pensa en qualsevol d’aquestes possibilitats.

La meva previsió és, doncs, molt diferent. Penso que en els propers 5-8 anys, CiU extreurà fins la darrera molècula de suc electoral a la taronja del pacte fiscal. Airejant l’amenaça (només l’amenaça) de la independència, començarà el xantatge a l’estat espanyol, el qual anirà cedint gota a gota, elements d’aquest pacte fins que, al cap d’un parell de legislatures de part dolorosíssim hagi nascut la hisenda pròpia. Cada engruna cedida per l’Estat espanyol se la cobrarà CiU amb una majoria a la cambra, en un país en què el PSC no arribarà en uns quants anys ni a ser partit d’oposició i eRC (amb ‘e’ minúscula) no serà altra cosa que la joguina amb la que es distrauran els cadellets de CiU.

Passats 10-15 anys, una nova generació de catalans i catalanes decidiran on volen anar. I això serà una altra història.