El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Rodolàven les fulles disforges dels plàtans per la voravia de les Avingudes, ferides i tacades pels fongs grisos, talment les mans d’un vell, aquest matí. Una imatge quasi tardoral. Ben aviat el carrer ha estat ple de fulles retorçades i malaltes, altre temps palmells oberts, amples i acollidors, com ventalls. Tot s’acaba espanyant.
El vent apaivagava els excessos de la calor i dels aires condicionats que escupen foc com un insult als vianants.
El matí de ciutat es mig buit. Els qui hi passen cerquen les ombres i agraeixen el vent. Des del meu seient del bus veig el film de la ciutat endormiscada, el detalls.
Un jove amb síndrome de Down, que acostumo a trobar esperant a la parada, no va al taller, no té on anar i està perdut. Es frega el cosset de fus contra la paperera de plàstic verd, que li va a mida, colrat el rostre i l’animeta neguitosa, cercant minvar aquest desfici de veure tantes al·lotes que no seran mai per a ell. Viu i es mou com si no fos vist.
Una al·lota, mentre espera palplantada que arribi el seu bus, llença nerviosa totes les galetes, bocins de pastes i restes de patates frites que duu a la bossa. Ho fa enrabiada, per força, lluitant contra la seva bulímia. Tanmateix sap que creuarà el carrer i tornarà a la pastisseria francesa a atibacar-se de grasses saturades i dolços de tota mena. Llavors entrarà als lavabos del Cristal i es ficarà els dits a la gola i es farà venir oi – de tot, de la tassa pudenta, de si mateixa, de l’estúpida necessitat d’estar “bona”. Ja n’està farta. Se li veu ben bé a la mirada.
La ciutat aquests dies et mostra massa clarament la solitud dels seus habitants. Els vianants es desmarquen del fons anònim i passen a ser protagonistes principals, els seus actors vençuts, movent-se amb una càrrega més visible.
A l’autobús ja no hi pugen els estudiants. Ara trobo més dones de fer net, més auxiliars de clínica, arreplegant premsa gratuïta per als seus vellets, més aturats.
Després de la feina ha seguit un dia marcat per quefers que se m’han menjat l’horabaixa. El passeig ha hagut de ser per ciutat, però la lluna era blanca i ben dibuixada i els lledoners es movien suaument. Una ciutat sense arbres seria morta, aterridora.
M’he sentit cansada i he comprès que jo ja friso de tornar a tenir un parell de dies de vacances. No me n’adono i demà ja serem dijous i la setmana no tindrà divendres de feina. Faig un alè. Agafaré una setmana a lleure i a nedar.
Trobo que aquest ventijol que ens fa és mel. Mentre en J. i en M. veuen el futbol i senten en Puyal, jo us explico aquestes vanes cabòries de trajecte. Bona nit.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però també tranquil.litat. Els carrers són buits, quasi no circulen ni cotxes ni el soroll de les motocicletes molesten. Aquesta solitud es trenca si vols anar als llocs on passegen centenars o milers de turistes i sembla que la teva Ciutat no és la mateixa.
Darrera de la finestra es veu la vida amb més curiositat. Les xafogors s’acaben, amb la Mare de Déu d’Agost l’estiu declina, ho aprenguerem de petites. Feliç lleure!.
Les fas tu les fotos? No ens ho dius mai.
El text… Tu ets capaç de treure literatura de qualsevol petit recó.
Diria que l’existencialisme de Jean Paul Sartre ja ho va intentat, però ell, de vegades, semblava que odies el món. La teva mirada, en canvi, és plena d’amor i comprensió.
Esper l’ascensor de casa i una jove deconeguda em demana si conec la propietària del sisè A i on la pot localitzar. És clar, que la conec. Em diu: és que jo tenc llogada una habitació d’aquest pis, s’ha espanyat la rentadora -a la que hi tenc dret- i,ella, com a propietària, l’hauria d’arreglar. Li dic: I quantes persones sou, al pis. Set parelles, em respon. I signares el contracte de lloguer amb la propietària?, li deman. No, amb un compatriota. No puc evitar la pregunta: Què pagues del lloguer d’una habitació? Tres-cents euros mensuals, amb dret a cuina -els aliments a càrrec meu- a dutxa i a rentadora. El pis no arriba als norante metres quadrats. Gent acaramullada i sola, molt sola. Com les fulles malaltes que veieres ahir.
dels vianants. Avui he tornat de vacances i la ciutat ens mostra com tan bé descrius en el text… l’asfalt dels carrers suporta tot el pes de la solitud de tants. La teva mirada ens les fa estimar una mica, ens les apropa. Una abraçada