Prendre la paraula
jordimartifont
Alla dellà de l’espai,
he vist somriure una estrella,
perduda en lo front del cel,
com espiga en temps de sega,
com el pregon de la frau,
una efímera lluerna.
Gràcies al Manolo, aquest poema de Jacint Verdaguer, musicat per Roger Mas a “Les cançons tel·lúriques”, fa setmanes que no m’abandona:
http://www.youtube.com/watch?v=KbBvORETqgQ
La versió del Comelade i el Casasses me l’ha passada la Cat:
http://www.goear.com/listen.php?v=2a190fa
http://www.youtube.com/watch?v=KbBvORETqgQ
La versió del Comelade i el Casasses me l’ha passada la Cat:
http://www.goear.com/listen.php?v=2a190fa
-Estrelleta -jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?
-No só la darrera, no.
No só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta.
I allà on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los móns la polsimera
que puja i baixa sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
m’acompanya a mi.
Som pols estelar,
ho porten tot dins,
lo més difícil i complicat és adonar-se
i treure-ho i adonar-se.
No cal la ciència del tot,
o sí si vols aprofondir,
des de sempre ha hagut
algú/na que ho ha dit,
ho ha pintat,
o ho ha reflexat d’alguna manera.
Ara tenim més dades però
sempre ho hem portat tot dins.