Si fa uns dies em vaig trobar un establiment de teràpia quàntica i vaig pensar que ja era difícil arribar a més, avui me n’he trobat una de nova. Ha segut a una superfície comercial. És la Fitoteràpia. Que, senzillament, pretén, i així ho afirmen els envasos, aconseguir una vida amb més harmonia amb la Natura.
La cosa consisteix en prendre’s unes píndoles, però només com a complement dietètic. I allà, hàbilment concentrats, estan els principis actius que tan beneficiosos són per a la nostra salut. N’hi ha de moltes varietats, però m’han cridat l’atenció dos. La d’extracte de poma i la de carxofa amb fenoll.
Tota la vida pensant que era bo menjar verdures i fruites, tanta publicitat que s’ha fet en aquest país publicitant les taronges com a font de vitamina C, tant d’interès en aconseguir que els xiquets mengen verdures, tant de parlar de la dieta mediterrània, dels aliments de colors vius, de les bondats de la fibra, dels perills de les dietes massa riques en greixos animals, tant parlar i al final resulta que era molt més fàcil que tot plegat.
Ja no cal anar al mercat a comprar fruita ni verdura. Ni escarrassar-se volent cultivar-les. És molt més senzill. Les seues virtuts, al capdavall, depenen d’una sèrie de composts químics que es poden aïllar amb relativa facilitat. O si no, encara es podria fer millor. Les mateixes substàncies es podrien sintetitzar en un laboratori a partir de composts més senzills. I serien completament indistingibles de les d’origen vegetal. D’això en podeu estar segurs. I, una vegada aïllades aquestes substàncies, s’afigen a una píndola (que es pot fer de farina de panís premsada amb alguns altres additius, si cal) i ja tenim allà, concentrades, totes les virtuts de les carxofes i del fenoll. I, alerta! Que les carxofes són molt bones per al fetge, que de menut ja m’ho deia la meua àvia i després vaig arribar a saber que era veritat. I el fenoll és digestiu, que les llavoretes de fenoll són les famoses llavoretes amb què fan l’aigua de llavoretes que es dona als lactants per tal d’afavorir-los la digestió i l’alliberament dels gasos.
I la feinada que ens estalviem. No cal anar al mercat. Ni cal carrejar grans farcells de verdures ni de fruites. Ni pelar-les, que s’embruten les mans i també et pots tallar, si eres maldestre. Ni bullir-les o fregir-les ni cuinar-les de cap manera. Cert és que moltes també es poden menjar crues, però cal rentar-les bé. Ni mastegar-les, després. Que s’han de mastegar bé per tal que deixen anar tot el seu suc, que allà és on estan les seues virtuts. Ni cal escurar els estris de cuina ni la cuina pròpiament dita. Ni cal malbaratar espai de rebost ni de nevera per a conservar-les. Que, quan m’he posat a pensar-hi, he vist que gairebé tot eren avantatges. Agafes la pastilla, te l’empasses i ja no tens tot fet. En tot cas, si t’has quedat amb gana, sempre et pots menjar una hamburguesa d’aquelles que venen amb pa de llavoretes, carn sense llavoretes i salses d’ampolla de plàstic. Però no passa res, perquè les virtuts de la part vegetal de la teua dieta ja te les has empassades de bestreta. I segur que ni tan sols són cares. I encara menys si les comparem amb l’estalvi de feina que ens proporcionen.
És cert que de les plantes hem aïllat multitud de substàncies amb efectes de tota mena sobre la salut; però aquesta varietat de fitoteràpia m’ha semblat d’allò més oportuna. Pot ser es tracta d’una nova forma de competència de les grans superfícies amb els productes de proximitat. Però és que el llaurador sempre té les de perdre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!