Des de la Plana

S’acaba l’any 2015. Aquest any n’ha fet tres-cents de la caiguda del Regne de Mallorca, tres-cents un de la caiguda del Principat i tres-cents vuit de la caiguda del Regne de València. Molts anys sense manar de nosaltres mateixos. I es nota. Sembla que tots els qui vivim als Països Catalans ens n’hem oblidat d’allò que significa autogovernar-nos. D’exercir de país. A l’hora de la veritat, sembla que tots preferim, en certa mesura, estar sota el paraigua d’algun altre que ens defense de eles adversitats. El cas és, però, que fa tres-cents anys que estem sota el domini de Castella. De la Corona Castellana, de les seves lleis, usos i costums. I ho hem de dir clar. Els seus costums, manera de fer, d’entendre la vida, no són els nostres. Ni ho poden ser. Ara ha fet tres segles que ells malden per fer-nos desaparèixer com a poble. Mai han deixat d’atacar les nostres institucions, llengua, costums, festes, tradicions, tot allò que és nostre. I pretenen substituir-ho tot pel que els és propi. Així, qualsevol cosa que ens arriba de fora, ens arriba en castellà. Des de les pel·lícules fins qualsevol notícia. Han suprimit moltes de les nostres festes (sant Esteve al País Valencià, sant Jaume, sant Antoni, els Sants de la Pedra…) i ens han fet festius els seus: el Pilar com a dia de la Raza (hispanidad), san Isidro, la Setmana Santa sencera, per esmentar-ne tres.

De la llengua, no cal ni parlar-ne. Qualsevol ignorant que no sap parlar ni castellà, gosa afirmar solemnement, que el Català és un dialecte de l’espanyol (ells sempre anomenen espanyol al Castellà); o que el valencià i el Català són llengües diferents. I no passa res. Quan a la difusió, promoció i protecció de la nostra cultura, estem nets. Des d’una agressió per parlar català fins a que els funcionaris es neguen a atendre’t perquè no t’entenen. I tampoc passa res.

Som els qui paguem el dèficit de la resta amb els nostres guanys. D’això se’n diu dèficit fiscal. A més a més no tenim, ni sembla que mai tindrem, les infraestructures necessàries per a poder garantir la supervivència de les nostres empreses, indústries o explotacions. En realitat, paguem a canvi de res. i de gairebé res.

I tot això, i molt més, des de fa tres-cents anys pel cap baix.

Possiblement per això, perquè fa tants anys que el Poder ens és hostil, li tenim aversió. I sembla que ens neguem a prendre’l. Qualsevol de nosaltres que estiga disposat a exercir el poder, o tan sols ho semble, ja ens resulta sospitós.

Pot ser per això ara, quan tenim a tocar la independència del Principat, són els nostres propis representants els qui es dediquen a mirar-se els uns als altres de reüll, tot buscant qualsevol excusa per a poder dir que, en realitat, és que pretenien “els altres” era aprofitar-se’n de “nosaltres”. I pot ser fins i tot això és en part cert. Però aquesta mirada tan curta sembla que no ens deixa veure la realitat. Que mentre cap de “nosaltres” exercisca veritablement el poder, continuarem sota el règim que ens governa. I aquest no és viable sense dessucar-nos, sense aprofitar-se’n dels nostres beneficis per tal de mantindre la seva ineficiència i balafiament crònics i impossibles d’assumir. I no només. Que tant “nosaltres” com els “altres” som tots els mateixos. Un veritable país, la futura república catalana, ha de tindre de tot. Burgesos i treballadors. Científics i ramaders. Rics i pobres. Bona gent i mala gent. De tot. Però de casa, per entendre’ns. De manera que tots, tots nosaltres, exercim el poc o molt poder que ens pertoque a cadascú, però ací, des d’ací i per als d’ací. Sense haver de demanar permís cada vegada “als d’allà”; que aquests sempre ens miren amb recel i enveja.

Aquest 2015 ha segut llarg. Molt llarg. I encara s’allargarà fins el límit. Fins el límit i un dia més, encara. Perquè fins el dia 3 de gener, la CUP no es pronunciarà sobre si investeix o no a Mas. Si hagueren basat la seva campanya en què farien i no pràcticament només en no investir a Mas, ara ja fa dies que no tindrien el problema que tenen. Al mateix temps, si Junts pel Sí haguera tingut més cintura abans, possiblement no s’hauria arribat tampoc on estem ara mateix.

Perquè ara, al davant tenim un govern format per presumptes receptors de sobres amb diners negres que ha perdut unes eleccions. Que competeix amb altres tres forces que tampoc no han aconseguit desbancar-lo, que dos d’ells tampoc estan lliures de corrupció econòmica (ni el PSOE ni C’s) i amb un quart partit, Podemos, que té una política en la qual la possibilitat d’un referèndum d’independència sembla moneda de canvi per accedir al veritable poder (per a ells) que és el de la Messeta.

Mentre, la gent continuem esperant. Perquè és la gent, qui ha empés els polítics fins on estan ara mateix. Cap dels “professionals” de la política s’imaginava una situació com l’actual fa només cinc anys. Encara ara, cap d’ells està al davant del poble. Al meu parer continuen al seu darrere. I si no els empenyem, tendeixen a aturar-se. Perquè pot ser els fa por el Poder.

Però de la mateixa manera que és la gent qui ha dit prou, qui s’ha fet avant, cal continuar empenyent-los. Ara que hem fet aquest pas que era el més difícil, hem de continuar caminant. I no només els del Principat. Els valencians i els mallorquins, que semblàvem morts i enterrats, també ens hem posat em marxa. I no ens podem permetre el luxe d’aturar-nos. Perquè en realitat, estem defenent el nostre futur i el dels nostres fills. Res més i res menys que això.

Si no empenyem nosaltres, allò que de veritat necessitem: infraestructures, recolzament per als qui produeixen, per la Investigació, Ensenyament, Sanitat, Dependència… per a tot el que significa un veritable Estat del Benestar, no ens ho farà ningú. Dels altres no esperem res. Res més que el que ens han donat els darrers tres-cents anys. I ben poca cosa és, si mireu al vostre voltant.

De manera que esperem que si aquest any s’acaba encara amb l’ai al cor, el proper comence molt millor. I que Catalunya dispose d’un nou Govern mentre a Madrid s’ho miren. Perquè ells, al meu parer, tenen molt pitjor peça al teler que nosaltres. Així ho espere.

Bon any nou 2016 a tothom. Als uns i als altres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!