Després de molts anys de reformes de l’ensenyament, sembla que ens apropem al final del camí. D’entrada, ja fa molts anys, d’ensenyament es va deixar de parlar. Es va substituir per educació. I així, de passada, es va deixar de banda una obvietat: que l’educació ve de casa. A l’escola, o a l’institut o a la universitat s’hi va per aprendre. Per adquirir coneixements importants per al futur d’aquells que els adquireixen.
Més endavant, van començar a aparèixer tota mena de paraules i conceptes tèrbols (en el millor dels casos): Objectius (que podien ser procedimentals, actitudinals o curriculars), programacions d’aula, de curs, de nivell; projectes de centre, de nivell, de curs i de matèria.
Tot plegat, sempre defensat en xerrades més que avorrides per “experts” que mai havien donat una classe. Però en sabien molt, d’allò.
I van arribar a dir-se formadors de formadors. Ni tan sols sabien com sonava allò llegit tot seguit.
Més endavant, els objectius ja van passar a ser massa clars i es va haver d’augmentar el nivell de boira. I els objectius van passar a ser capacitats. Els alumnes, en acabar una etapa (perquè curs quedava massa clar) havien de tindre capacitats. Posteriorment, aquestes capacitats es van substituir per competències. I es parlava de la competència comunicativa en una avaluació de Química. O competència TIC (informàtica però dit més llarg i amb acrònims, que això és molt preuat, pels “experts”).
Pel camí, s’havia oblidat que, abans de tot, quan encara estava calent el cadàver de Franco, ja es va permetre que a les escoles Normals (on abans es formaven els mestres) pogueren accedir els alumnes que no hagueren superat el COU.
I van aparèixer les grans teories: des del Constructivisme (del qual només es parlava d’una part, perquè fer-ho de la gran feina que han de fer els alumnes no era engrescador) fins a allò de les intel·ligències de maneres: des d’emocionals fins a florals.
Pel camí, les matèries fonamentals de tota la vida, les Ciències, les Llengües, la Geografia i la Història o la Filosofia, es van anar diluint amb aquelles a les què s’anomenava Maries. Religió, Política i Gimnàsia antigament. I totes, unes i altres, han anat perdent continguts en base a evitar allò que s’anomena “fracàs escolar”. Un fracàs que s’ha evitat a base de rebaixar l’exigència en acabar qualsevol etapa.
I així hem arribat on estem ara mateix. Som un país amb un percentatge molt alt de joves amb titulació universitària. Una titulació que els ha mantingut ocupats (i per tant fora de les llistes de l’atur) fins la trentena, a poc que es descuiden. I que no els servirà per a res al llarg de la seua vida. Perquè ningú necessita llicenciats (graus o màsters) en allò que les universitats produeixen en massa. Fins i tot, gràcies a les universitats privades, ja sobren metges, dentistes, enginyers o arquitectes.
D’altra banda, si vostès tenen ocasió de sentir com llegeix qualsevol estudiant (tant és el nivell) en veu alta, podran comprovar que el percentatge dels que no entenen allò que estan llegint és aclaparador. D’això se’n diu analfabetisme funcional, però fa lleig. És preferible buscar algun culpable lluny de la manca d’esforç i d’exigència. D’ací els TDHA, les superdotacions generals i per a tota mena de sabers, la incomprensió d’aquesta superdotació que només veuen els professionals que es dediquen a detectar-la (cobrant, és clar) i el bloqueig davant de les situacions de tensió (com els exàmens).
Per això s’ha passat a l’ensenyament per àmbits. Que vol dir que totes les ciències es posen dins d’un sac i qualsevol que tinga un grau en qualsevol ciència ja pot explicar-les totes: un matemàtic pot explicar Biologia. Un biòleg, Física i un Físic, si menester és, explicarà allò de Tecnologia (que si no hi ha més mitjans, pot arribar a ser fusteria elemental). Per si no n’hi haguera prou amb això, aquestes floritures s’han de fer en idiomes diferents (en Valencià millor que no, que els “savis” no el veuen prou internacional). Tant és. Quan més exòtic, millor. Ens trobarem alumnes que no saben llegir, però que reben hores d’explicacions en Anglès, en Italià, en Francès i, per descomptat, en Castellà.
I per a que els alumnes siguen feliços, que es veu que és el què de veritat importa, anem a eliminar d’una vegada per totes el fracàs escolar. I suprimim els exàmens de recuperació en tota la secundària. I donem el títol en funció de la “maduresa” i no dels coneixements. I el donarem amb assignatures (matèries) suspeses. Tant és. Perquè així, l’alumne serà feliç i podrà encetar una nova etapa de la seua vida.
Cada vegada que algú ha protestat per aquesta irresponsabilitat, des de l’administració se l’ha fet callar perquè “no entén quins són els objectius més importants de l’etapa educativa”.
Total; que al final, tots acabaran prou madurs com per a tindre el títol que es vulga. Com Casado o Froilan. El cas és, que si vostès busquen un exemple senzill, per exemple una taronja, totes acabaran madurant; però si no s’ha cuidat bé, una taronja madura no serà igual de bona que una altra ben cultivada. I això és exactament el que passa. Que quan aquests joves arriben al final de la bombolla on els han tingut tancats, descobreixen que no tenen cap mena de futur.
I ens estranyem que s’emborratxen fins a caure inconscients o que tinguen actituds violentes per causes molt banals. Més situacions i pitjors, veurem. Vostès s’imaginen el suplici d’un alumne que vol aprendre i que veu com, any rere any, el passen amb cançons perquè els seus “companys” estan més endarrerits o perquè els seus mestres o professors no saben ben bé de què parlen, quan expliquen?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!