Des de la Plana

La setmana que ve farà tres mesos de les eleccions municipals i autonòmiques. Noranta dies, si ho arrodonim. I encara hem de comptar que estem a l’estiu. Vull dir amb això que, per exemple, gran part de l’Administració està de vacances, a l’agost. Com tothom sap, al País Valencià, les passades eleccions les va guanyar el PSOE, seguit molt de prop per Compromís, un partit nou, en el sentit que mai havia arribat a governar institucions massa importants.

El cas és que a València capital va ser Compromís qui va guanyar. I que per això Joan Ribó és el nou alcalde. I que la portaveu del Consell és Mònica Oltra i el conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esports és Vicent Marzà, també de Compromís.

I, en menys de noranta dies, ja han aconseguit remoure prou pedres que semblaven eternament ancorades com per provocar un petit terratrèmol.

La primera mesura amb polèmica la va prendre el conseller Marzà. Fins i tot abans que es constituïra el nou Govern, ja es va anunciar que el curs no començaria el 1 de setembre. I només aterrat a la Conselleria, va canviar tot el garbuix que l’anterior responsable del ram, la senyora Català havia avançat a compte de la LOMCE. Va donar feina als equips directius, sí; però es va reduir (en part) el desgavell que es produïa al Batxillerat amb aquesta nova llei. Que, per a que us en feu una idea, comporta que desapareguen de l’ensenyament les assignatures de caire científic pràctic a la ESO i al Batxillerat.

Immediatament el PP, que ve de perdre bous i esquelles a les darreres eleccions, se li va tirar al coll. El motiu que donaven era que no s’anava a oferir Religió Catòlica en els centres, cosa que no era i no és certa.

Però encara hi havia més. Quasi immediatament, van començar els atacs cap a nous alcaldes per “amagar” la bandera d’Espanya dels seus despatxos oficials. Després de molt soroll finalment es revelava, sistemàticament, que el fotògraf de torn, de la premsa o no, havia retratat l’alcalde deixant fora de la fotografia la bandera d’Espanya. En aquest cas, no deixa de ser curiós que unes persones que han estat manant a casa nostra des de fa anys, que han deixat el País en una situació tan lamentable que hi ha més d’un 30% de valencians en risc d’exclusió social, amb molts xiquets que només tenen garantida la menjada que fan en els menjadors escolars, no tinguen més preocupació que la posició o no d’una bandera en una fotografia. Em sembla, com a mínim, destacable i a recordar per a la resta de les seves vides, que m’agradarà que siguen ben llargues i plenes de salut.

Quasi immediatament, coincidint amb les festes patronals que es fan a molts pobles per l’estiu, aparegué la polèmica sobre les processons. Que si “l’Ajuntament” ha d’anar o no a les processons. I que si el poble té un percentatge tal o qual de catòlics o el deixa de tindre. Afortunadament, el nou alcalde de Puçol va resumir tan bé aquest “problema” que ja no hi ha res més a dir. Un cas semblant fou el de l’himne en acabar les processons. Per cert; parlant d’himnes. A la final del mundial de bàdminton de Jakarta, ha guanyat l’or una jugadora espanyola i la organització ha posat una versió de l’himne amb lletra de José Maria Pemán de l’any 1928. Impagable.

Sense treva, novament el conseller Marzà va anunciar que l’escola concertada complementarà la pública allà on siga necessària. I sempre que complisca les condicions contractades. Més tempesta, aquesta vegada per part de la confederació d’associacions de pares i mares d’alumnes catòlics.

Pel camí, el President Puig s’entrevista amb el ministre de hacienda, el simpàtic senyor Montoro i va i li diu que el País Valencià està molt mal finançat i que necessitem més diners per atendre les nostres necessitats. Això des del país Valencià, que es veu que allà ja es pensaven que no sabíem reclamar i que només volíem ofrenar noves glòries a Espanya. De passada, els empresaris també s’afegeixen a aquestes reclamacions i comencen a calcular quan ens costa, als valencians, aquesta ofrena permanent a Espanya.

I, per si no n’hi hagués prou, ara el síndic del grup parlamentari de Compromís desvetlla que s’havien pagat 1,4 milions d’euros a una empresa relacionada amb un conseller del PP per fer publicitat d’un acte institucional. I nova tempesta.

Total i per acabar prompte. Es comença a notar que el PP ha perdut les eleccions i que ja no mana. Comencen a eixir del fons dels calaixos i de baix de les estores tot de factures que fan de mal llegir, que són difícils de pagar i que, sembla que si es grata una miqueta més, algú del qui les va signar, encara pot acabar prenent mal.

Però hi ha una cosa que em sembla que és el que més treu de polleguera als del PP valencià. Quan es troben davant per davant d’aquests nous càrrecs de Compromís, s’adonen que han passat els anys. Són molt joves. Tenen tota la vida per davant. I això ha de rebentar. A més a més d’haver perdut les eleccions, sembla que han perdut el darrer tren de la seva vida. No de bades, tots els mitjans de comunicació afins als deposats i caiguts del PP, carreguen amb totes les seves forces contra el conseller Marzà. Però ni ells donen l’abast.

I tot això, en menys de noranta dies. I els queden quasi quatre anys per endavant. No sé si ho resistirem, tots plegats, però valdrà la pena intentar-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!