Des de la Plana

Ara, Felipe González Marquez, l’home que va passar de la clandestinitat (Isidoro) a ser president del Govern Espanyol des del 1982 fins ben entrada la dècada dels noranta, el mateix que s va malvendre una bona part de la seva amada Pàtria a canvi de viure la resta de la seva vida a cos de rei, el mateix que uns dies enrere escrivia una “carta als catalans” on es barrejaven les amenaces, el menyspreu més absolut per la democràcia i l’insult comparant als independentistes amb el nazis (quasi res, porta el diari), va i es despenja afirmant que està favor d’una reforma de la Constitució que reconega Catalunya com a nació. Ho fa a la Vanguàrdia, segurament per veure si el moribund diari remunta una mica les vendes.

En menys d’una setmana ha canviat d’opinió completament. Possiblement no siga perquè ja s’ha vist denunciat davant els tribunals per banalització del nazisme o perquè tothom, fins i tot jo, l’hagem deixat com un drap brut i vell. Al meu parer, amb tota la raó. Segurament ho fa així perquè és un consumat mentider. Va enganyar tothom amb el referèndum de la OTAN, va fer tancar la Siderúrgia de Sagunt a canvi d’entrar el seu país ruïnós a la UE, va regalar la SEAT, va privatitzar tot allò que va poder… i, al final, tot per tal d’ell, només ell, viure a cos de rei. Fins i tot va deixar que el GAL cresqués i matés dins del seu govern (sense assabentar-se de res, fins i tot quan li van tancar a la presó el seu ministre d’Interior per pertinença a banda armada). Immediatament, el seu acòlit Iceta, que està més sol que un mussol, s’afegeix a la seva “opinió”. O Zapatero (“apoyaré el estatuto que salga del Parlamento Catalán”) ara parla de diàleg i de convivència. Ell, justament.

Per la seva banda, Rivera i Rajoy s’afanyen a caçar vots socialistes sempre que estiguen d’acord amb “la unidad de la Patria”, Ni tan sols saben ara que ja no en queden, d’aquests.

Mentre, els mitjans de comunicació del Règim, bombardegen contínuament amb l’afirmació del premier Cameron sobre la pertinença o no d’una Catalunya independent a la UE. Quan es revisen aquestes declaracions, tampoc són tan clares ni, per descomptat, diuen res sobre la pertinença a la UE de la “resta d’Espanya”. Al capdavall un país diferent. I que, si no reconeix Catalunya, es troba amb un deute que pot arribar fàcilment al 200% del seu PIB. (Pitjor que Grècia, ara mateix).

Però és que el tal Cameron, és el mateix que va enganyar els escocesos amb unes promeses que va incomplir l’endemà mateix del referèndum. I que l’han dut a deixar ara mateix el Regne unit pitjor que estava abans del Referèndum per la independència d’Escòcia. Això, sense comptar que ell mateix promou un referèndum per veure si el Regne Unit abandona la UE.

Davant d’aquestes espases, amb molt passat (poc brillant però passat), poc o gens de futur i nul·la credibilitat, el que puguen dir altres veus com les dels partidets que malden per arrossegar ànimes càndides cap a la il·lusió que Espanya pot canviar ja no tenen cap importància. Com les bufonades d’aquells que encara amenacen amb una invasió militar i que no tenen en compte que Espanya no té un exèrcit suficient per una operació com aquesta. Això, sense suposar el cost insuportable. Per a moure una guerra, cal ser ric, i no estar a un pas de la fallida. O com les ridícules dificultats dels funcionaris d’ambaixades i consolats per a impedir el vots dels emigrants. Al final, perdran igual. Per golejada. En resum; segueixen el manual de la campanya bruta, sense poder jugar ni tan sols la carta de les enquestes. Es limiten a cridar, repetir les mateixes mentides de sempre i mostrar la seva impotència en públic. Com aquella gràcia de modificar les funcions del TC per poder castigar Mas. Més van fer amb Macià i amb Companys i van acabar aclamats i triomfadors.

I, en tot, el que més els delata, és el gest. Estan permanentment emprenyats. I ho mostren. I tenen raó, perquè tot els ix malament. Tenen dinàmica de derrota.

Per contra, els independentistes, amb unes enquestes que els comencen a vaticinar un ampla victòria, continuen treballant per eixamplar l’avantatge. I ho fan sempre amb un ample somriure. I des de tots els fronts. En català, en castellà i en anglés. Amb opinions autoritzades, arguments sòlids i amb fermesa.

I per a la fi de l’encontre, només resten vint-i-dos dies. Tres setmanes.

Si en cent anys no ho han entés, què voleu que facen, en tres setmanes? Seguir el manual i prou. Encara que vegen que no els funciona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!