Des de la Plana

Amb les successives reformes educatives, hem anat perdent un llençol amb cada bugada. I ara ja ens queda molt poc, per a perdre. Quan es va aprovar la llei Villar Palasí el 1970 es va estrenar el BUP. Els xiquets, van acabar els estudis a l’escola als catorze anys en lloc dels dotze que acabaven amb la llei anterior.

El batxillerat va quedar comprimit en tres cursos: primer, segon i tercer de BUP (Batxillerat unificat i polivalent). Si després es volia estudiar a la Universitat, calia aprovar un quart curs, el COU (Curs d’Orientació Universitària).

Tots els continguts que hi havia en el pla anterior i que es donaven en els instituts en sis cursos, quatre de Batxillerat Elemental (amb examen de revàlida al final) i dos de Batxiller Superior (amb un altre examen de revàlida al final), es van haver d’encabir en tres. És cert que, prèviament, es va fer un curs (només es va fer una vegada) per tal de reciclar als mestres d’escola i convertir-los en Professors d’EGB. Ensenyament General Bàsic. Aquest curs va durar un curs sencer i implicava que els mestres que el feien restaven alliberats de fer classe als alumnes.

El primer problema que es va plantejar era que tots els alumnes havien d’estar-se a l’escola dos anys més. Fins els catorze i no fins els dotze. I aquest canvi era (i és) molt important. A partir dels dotze anys, ja comença l’adolescència. I allargar l’estada a l’escola d’un percentatge d’estudiants que ja no té interès per aprendre (que n’hi ha, sempre n’ha hagut) va començar a generar els primers problemes de comportament seriosos a les escoles.

En aquell moment, l’ensenyament mitjà tenia dues branques. Els Instituts de Batxillerat i els de Formació Professional. Aquests ensenyaments s’impartien en centres diferents i estaven destinats a finalitats diferents. Als Instituts de Batxillerat es cursava el Batxillerat i el COU amb la idea de, després, anar a la Universitat. Als de Formació Professional, s’hi anava a aprendre un ofici.

I ací es va cometre, al meu parer, una gran errada. Aprendre un ofici no és fàcil i, en moltes ocasions, és car. Per exemple; si es vol formar soldadors, caldrà disposar d’equips de soldadura (que costen diners) i de materials per a soldar (que costen diners). Si es vol formar impressors, caldrà tindre impremtes (que són molt cares). El mateix es pot dir de l’ofici de fuster, de llanterner, de mestre d’obres, etc. Però l’Estat Espanyol sempre ha pensat que invertir diners en la formació dels seus habitants no és el millor. De manera que es va buscar un ofici que no necessités gaire inversió en material. I a tot arreu, els instituts de formació professional, oferien els estudis d’Administratiu. Amb unes quantes màquines d’escriure i un grapat de fulls ja s’anava fent. També s’oferia bastant mecànica d’automoció, on els alumnes muntaven i desmuntaven un motor de cotxe (generalment, un seat 600).

Mentre, als Instituts de Batxillerat aviat es va descobrir que aconseguir arribar al mateix nivell de coneixements on abans arribaven els alumnes que s’havien passat set anys en només quatre, era molt difícil. De manera que, ràpidament, el COU va passar a ser un curs més de formació intensa. En acabar el COU, es feia l’examen de Selectivitat.

Com la formació professional per a treballs amb demanda (arts gràfiques, fusteria, fontaneria, electricitat,…) s’oferia en molts pocs centres, mentre que l’administració s’oferia a tot arreu, es va crear una bombolla d’administratius que van començar a tindre problemes per a trobar feina. I la solució, lluny d’invertir en la Formació Professional per tal de preparar joves amb els oficis que reclamava la indústria, va ser rebaixar els criteris d’admissió. Qualsevol, amb les notes que hagués obtingut a la EGB podia accedir a la FP, perquè molta gent no hi volia anar perquè “després és difícil trobar feina si no tens el mòdul superior”.

En pocs anys, es va associar el binomi Mal estudiant – Formació Professional. I per oposició, Bon estudiant – BUP. Totes dues associacions eren i són errònies. Molta gent que hauria pogut ser un excel·lent professional manual, anava a estudiar BUP perquè “allà anaven els bons”. I, en trobar-se amb classes de Literatura, o d’Anglés o d’Història o de matemàtiques o de Física, s’avorria soberanament i obtenia, també, uns mals resultats.

En aquesta època és quan es comencen a generalitzar les classes particulars. Un nombre cada vegada més gran d’estudiants empren les seves vesprades en “repassos”. Els més freqüentats, els d’anglès, matemàtiques i ciències en general. Al mateix temps, el curs de COU es comença a orientar cada vegada més com una mera preparació per a l’examen de Selectivitat Una prova a la qual els alumnes comencen a anar amb pressió perquè a partir de la nota d’aquest examen, es podrà triar la carrera que es vulga estudiar. A les universitats, algunes facultats també comencen a limitar l’accés d’estudiants de primer curs. És el numerus clausus, que ara ja s’anomena nombre de places a primer. Abans, era possible trobar-te un primer curs de Medicina amb mil alumnes, o un de Químiques amb mil dos-cents. Evidentment, molts d’ells abandonaven els estudis en el primer o els primers anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!