Des de la Plana

La campanya electoral esgota les darreres hores. Demà mateix s’acaba. El dissabte, jornada de reflexió i el diumenge, a votar i a guanyar. Els darreres dies han segut de vertigen. Més enllà de la campanya dels mitjans de comunicació espanyols, tractant d’espantar a tort i a dret, hi ha hagut unes quantes intervencions especialment desafortunades.

Primer, la dels bancs, anunciant que marxarien de Catalunya en cas d’independència. Errada molt grossa. Molt. Tant, que uns quants es van negar a signar aquella declaració i la resta s’han hagut de desdir davant del que sembla una retirada de fons per part dels catalans. Massa tard. Estic segur que aquells que han decidit canviar de banc, ara no se’n tornaran enrere. En algun moment, els directius incapaços que es van limitar a fer d’altaveu del que se’ls va manar des del Poder Central, hauran d’assumir responsabilitats. Segurament, més prompte que tard.

Encadenada amb l’anterior, la intervenció del Governador del Banco de España, parlant de corralito. També s’ha hagut de retractar de les seves mentides, però ja no pot esborrar el que va dir. De moment, la borsa espanyola baixa. Segurament no serà per això, però economistes de reconegut prestigi internacional, demanen la dimissió del senyor Linde, Governador del Banco de España. Lògicament, l’home no ha dimitit ni ho farà. No és costum, a la Meseta.

A continuació, ens arribà la impagable intervenció del President del Govern Espanyol a una entrevista a Onda Cero. L’home, en un tres i no res, es va trobar sense saber què dir. Va demostrar un absolut desconeixement de la raó per la qual algú té la nacionalitat espanyola o europea i va fer un paper lamentabilíssim (des del punt de vista dels seus). Des del bàndol independentista, la seva actuació és tan bona que es van limitar a reproduir-la en el darrer spot de campanya de Junts pel Sí. Òbviament, els mitjans espanyols, o no n’han fet esment, o ho han tractat de fet passar com un lapsus, un instant de vacil·lació d’una persona molt ocupada amb preocupacions veritablement importants (hem de recordar que aquest mes s’ha d’inaugurar l’AVE que arriba a Palencia des de Madrid, per exemple). Però la relliscada és d’antologia.

I al matí però per emetre’l per la nit, en diferit, es grava a Barcelona el cara a cara entre José Maria Margallo (ministre d’Afers Exteriors del Reino de España) i Oriol Junqueras, número cinc de la candidatura de junts pel Sí. Com no podia ser de cap altra manera, el professor Junqueras, que va anar al debat sense papers, va deixar enfonsat al Ministre, que tot i anar ben documentat, es va quedar de seguida sense arguments. Tot i això, encara va tindre oportunitat de posar la pota ben posada un parell de vegades.

Primer, en considerar als catalans com a colons. Comparant la pèrdua de la nacionalitat espanyola dels habitants de les colònies espanyoles en Amèrica en independitzar-se. Malauradament per ell, encara que ens consideren colons, la seva Constitución no ho diu així; però ell estava obsedit a esmenar l’errada monumental del seu cap de la vespra.

Però la grossa va ser quan va llegir, fil per randa, la resposta del president de la Comissió Europea a una pregunta d’un diputat del PP espanyol. Va llegir, al matí, la resposta en castellà. Per la vesprada, va esclatar l’escàndol de la diferència entre la versió vàlida (en anglès) i la traducció al castellà. Amb tot un paragraf afegit. I encara, l’Oriol Junqueras va arribar a ensumar la mentida, quan li va dir que aquella resposta havia estat escrita per un espanyol, perquè la UE parla sempre de «regions» i mai «d’autonomies».

La «resposta apòcrifa» fou motiu de la portada d’ahir de l’ABC. Aquest diari, lluny de rectificar, avui insisteix en mantindre la seva versió. La resta de mitjans espanyols, o no en parlen o li resten importància, com si no hagués passat res. Però es veu que a Europa s’han pres molt malament que es manipulen els comunicats oficials de les autoritats de la UE per interessos electorals espanyols. Hi ha qui diu que treuen foc pels queixals. Ara, faltava que els eurodiputats catalans reclamaren un aclariment oficial abans del diumenge. Serà l’apocalipsi, per als qui manen a Madrid, si això arriba.

De la resta de la seva campanya, ja només queden anècdotes patètiques. Pablo Iglesias demana a Esquerra que faça president a Rabell, o demanant als catalans que es queden i que l’ajuden a fer fóra a Rajoy. Si ell, amb tota la seva aura d’intel·lectual progre encara no ha arribat a entendre que forma part del problema, imagineu-vos la resta.

El Presidente Rajoy, acompanyat pel candidat del seu partit, el senyor Javier García, es passetja per Reus i ha de fugir empaitat pels crits d’independència, un escorta es treu la pistola, la visita a Girona l’acaben cancel·lant…

Per la seva banda, les candidatures catalanistes, Junts pel Sí i la CUP, apuren les darreres hores de campanya per tal d’aconseguir convèncer els indecisos. En el supòsit que encara en queden, perquè després d’anunciar-nos que som colons, que no es respectarà el resultat electoral, de les intervencions de tots els grans líders, inclòs l’Esperit Sant, que segons l‘arzobispo Cañizares és el responsable de la Unidad de la Patria, ja cal ser mesell per a continuar essent indecís.

De fet, els partidaris de continuar amb Espanya, farien bé recordant que quan van abandonar el Sahara Espanyol, als habitants d’allà, que tenien DNI espanyol exactament igual que els habitants de Móstoles, per exemple, els van deixar abandonats. Ni nacionalitat ni res. Encara hi són, allà, malvivint en els camps de refugiats d’Algèria. Amb un estat com aquest al darrere, quin entusiasme poden tindre els seus partidaris.

Res més. El diumenge cal anar a votar. Amb el somriure i la cara ben alta. Catalans, us ho heu guanyat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!