Quan es governa cal prendre decisions. I això no és fàcil. Un bon governant ha de saber què ha de fer, quan ho ha de fer i perquè ho ha de fer. D’una manera molt plana, podríem dir que un bon governant s’ha de saber la lliçó. Com un metge, davant d’un malalt ha de saber què fer. O un professor davant d’una classe ha de saber què explicar. I no ho pot fer si no sap de què parla.
A casa nostra però, a qualsevol el fan governant. Només cal veure qui ens governa per a comprovar-ho. Al nivell que vulgueu, des dels alcaldes dels pobles menuts fins al president del gobierno. Llevades excepcions, es tracta de persones que mai han treballat en res fora d’escalar dins de l’estructura dels partits polítics per arribar a la part de dalt. Però de formació útil per a prendre qualsevol decisió sobre allò que “governen”, poca o gens.
I ara, amb la pandèmia, han de governar. Han d’evitar una catàstrofe major que la que ja tenim. Com no saben què fer, els seus “assessors” solen recomanar mesures d’aquelles que es prenen per a que la gent veja que “es prenen decisions”. Que es fa alguna cosa, per entendre’ns.
Amb els contagis més alts d’Europa, els governants del País Valencià han tancat la hostaleria, han tancat les ciutats de més de cinquanta mil els caps de setmana, han fet tancar el comerç (el corte inglés es veu que no) a les sis de la vesprada i han recomanat a les persones que ho puguen fer, que es queden a casa. Que no hi haja reunions de més de dues persones de dos nuclis diferents, etc.
El problema és que l’Estat Espanyol no ajuda ni a les petites empreses ni els autònoms. Tenen tancat i no es poden guanyar la vida, però han de continuar pagant tots els imposts com si tot anés bé.
I ara ha passat el que havia de passar. Els hostalers de Castelló s’han sublevat. I han anunciat que el dilluns obriran, amb permís o sense. I les autoritats, que van aconseguint que el nombre de infectats per cada cent mil vaja baixant, s’hauran d’enfrontar a una veritable rebel·lió. Hauran de prendre decisions.
El problema és que, com es diu a la Plana, no tenen una perra per a fer cantar a un cec. La caixa està buida. I els petits empresaris estan al límit. Després de quasi un any de pandèmia, les decisions s’han pres tard, a remolc, sense gaire explicacions i sempre poc clares, amb assessors que ni se sap si tan sols existeixen.
A poc a poc, els governants s’aniran trobant amb una realitat que, amb molta probabilitat, seran incapaços de controlar. Però són ells, qui s’han posat allà. El problema és que a l’oposició ni tan sols hi ha ineptes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!