Ahir mateix, va ser. A Elx, la gran ciutat del Sud del país. O a Oriola, encara més al Sud. Allà s’hi van aplegar dos personatges per a presidir la inauguració. Ni l’un ni l’altre han treballat mai en res seriós. Però l’un ha arribat a presidente del gobierno de España i l’altre a president de la Generalitat Valenciana. Actualment, l’un i l’altre tenen l’honor de presidir el país i la regió sanitària amb les pitjors dades de malalts, morts per cada cent mil habitants i perspectiva sanitària pel que fa a la COVID19. Però ells estaven contents, perquè des d’ahir ja es pot anar amb AVE des d’Oriola o des d’Elx fins a Madrid. (Que el pitjor ministre de Sanitat de tot Occident, un tal Illa, ja sap dir Madriz). I d’això en diuen ampliar el Corredor Mediterrani. Literalment. Des d’ahir, hi haurà dos trens en cada sentit. Gran avanç. Si es vol anar a Madrid.
Per la seua banda, l’alcalde d’Oriola ja va dir que ara mateix costa més arribar des del seu poble a València que a Madrid. Una mostra de sensatesa. Perquè allà han d’exportar les verdures en camions que mai acaben d’arribar al centre d’Europa. Quan hi arriben, ja fa dies que han arribat les holandeses.
Perquè el problema del ferrocarril al nostre país és doble. D’una banda, les rodalies. Els trens que s’haurien d’agafar cada dia per anar a treballar. Però les rodalies són un desastre. Un desastre tan gros que, quan una valenciana va decidir protestar, el govern tan progressista que tenim, el mateix que ha aprovat la llei de l’eutanàsia i para de comptar, li ha aplicat la llei mordassa i li ha aplicat una sanció de 800 euros per reclamar una obvietat com que Renfe arriba sistemàticament tard a les seues destinacions de rodalies.
L’altre problema del ferrocarril és que les mercaderies no les podem exportar per ferrocarril a Europa (ni enlloc) perquè no tenim suficient capacitat ferroviària. No tenim vies que vagen cap a la Catalunya Nord. Només cal recordar que, dels Pirineus cap a l’Est, hi ha cinc mil milions de persones, més o menys lluny. I cinc-cents milions d’habitants de la Unió Europea. Cap a Madrid, només hi ha set milions d’habitants. I empobrits, a més a més. Tant és que siguen sabates, ceràmica, vi, mobles, taronges, pebreres, freses, maquinària, vehicles o el que es vulga. No es pot transportar cap on estan els clients. Aquest, i no cap faramalla, és el Corredor Mediterrani. La resta, és fum. I el Corredor Mediterrani no pot passar per Madrid. La culpa no és del tren; és de Madrid. Està mal situat. Al mig d’aquell altiplà que s’anomena Meseta Central, està a una alçada de 667 metres sobre el nivell de la mar. I passar per allà implica pujar fins aquella alçada qualsevol mercaderia que es vulga transportar. Econòmicament inviable.
Després que els dos personatges feren els seus discursos tronats i buits, van pujar al tren, al primer, i van anar fins a Madrid, aquella capital que és la única gran ciutat europea que no està a vora mar ni tampoc té una connexió fluvial important. Després, Ximo Puig va tornar.
Per acabar, la mostra de la gran utilitat de la infraestructura imprescindible que vertebra un territori que ja demanava que es vertebrara un tal Ortega i Gasset. Un filòsof de mig pèl simpatitzant del feixisme. El segon tren de la jornada, duia nou passatgers. Nou. Cabrien a un microbús. Val a dir que el primer es veu que en duia una cinquantena. Mil cinc-cents milions d’euros, que havien de ser per al Corredor Mediterrani, llençats al fem.
I els palmers aplaudint, que és el què saben fer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!