Diuen els que en tenen que la fe mou muntanyes. Però el problema que tenim ara mateix, o un dels problemes, és la incredulitat. Malgrat les evidències, hi ha gent que no creu en els vaccins, per exemple. Només hem de recordar que de tant en tant hi ha persones que agafen malalties que entre nosaltres ja estaven eradicades. Des de la poliomielitis fins a la diftèria. I les raons, del tot surrealistes, van des d’allò de que els vaccins aporten mercuri que és tòxic, fins a que és millor no vacunar-se perquè això no serveix per a res. Normalment, són les mateixes persones que creuen en tota mena de “teràpies alternatives”.
I ara tenim una novetat. La COVID19 amenaça seriosament la supervivència de la nostra societat. I ho fa tot just quan des de fa uns anys ens hem avesat a que una bona part de la població només mire els seus drets però defuig sistemàticament qualsevol responsabilitat sobre res. Per això, a més a més de la nefasta gestió d’unes autoritats ignorants i prepotents, hi ha moltes teories conspiratives, també sobre la pandèmia.
I estan aquells que neguen la evidència. I es neguen a dur careta o a prendre qualsevol mena de precaució. I ens trobem manifestacions de personatges que no tenen res a aportar en un debat científic. Des d’un antic cantant fins a tota mena de sanadors i profetes de l’apocalipsi. I davant d’unes mesures restrictives que són necessàries però que no van acompanyades de mesures econòmiques (com a d’altres països europeus) perquè l’Estat Espanyol no té recursos econòmics i els que resten es malbaraten en despesa militar, s’alça la bandera de la “llibertat”.
I amb aquesta bandera, hi havia els més devots (d’altres religions en diríem fanàtics) que s’exclamaven perquè s’havien suspès els oficis religiosos. O els d’extrema dreta (molt extrema) demanant llibertat per a qualsevol cosa. Des de mantindre els concerts educatius fins a insultar un govern que pot ser lamentable, però que és fruit d’unes eleccions.
Finalment, ens han aparegut els de les festes Rave. Aquelles que duren hores i hores i no s’acaben mai. Les mateixes que ja fa anys que van començar a la costa valenciana els anys de la “ruta del bakalao“. No és ara moment de descobrir com es pot resistir mantindre’s durant més de trenta hores seguides ballant a una festa, però el cas és que aquesta mena de festes han perdurat en el temps.
I ara, de sobte, ens n’ha aparegut una a Llinars del Vallés. Igual com poc abans n’havíem tingut dues en el col·legi major Galileo Galilei, a València. O com n’hi havia una altra a un local de Benicalap o una celebració religiosa a Tarragona.
El que crida l’atenció d’aquesta festa és l’actuació tan poc diligent de les forces d’ordre públic. No sembla que hagen hagut càrregues policials, ni que s’haja ocupat el local tan bon punt s’ha tingut notícia dels fets… En realitat, la festa de Llinars s’ha acabat avui dia 2 de gener, per la vesprada. Segurament, les persones que hi participaven ja deurien estar més que cansades, si s’hi estaven allà des del 31 de desembre per la nit.
Per més que totes les autoritats vagen explicant “protocols d’actuació”, algú no deu tindre la consciència molt neta quan hi ha retrets entre el departament d’Interior i el de Sanitat.
I el que no és tolerable és que a les persones normals se’ns exigisca complir uns requisits molt durs i que als que se salten totes les mesures de seguretat no els passe res. Perquè el problema no és que ells s’empesten. Si només s’empestaren ells, podríem dir com deia una àvia meua cada vegada que es moria un xiquet. “angelets al Cel”. El problema és que aquests eixelebrats es passegen amunt i avall i empesten a altres persones. I que tot això passe mentre els hospitals comencen a estar saturats, augmenta la quantitat de persones ingressades en UCI i el nombre de morts creix d’una manera tan ferotge que ja ens hem avesat a uns comunicats de baixes que semblen els d’un front de guerra.
Malauradament, no podem esperar gaire més, de les autoritats que tenim. En general, els màxims responsables dels diferents departaments són allò que se’n diu “homes (o dones) de partit”. Que tant serveixen per a Sanitat, Agricultura, Interior, Indústria o Transports. Que és sinònim de dir que serveixen per a ben poc. I que quan han de demanar informació d’experts, només accepten la d’aquells que els diuen el què volen sentir. Potser per això cada vegada els índex de reproducció (la quantitat de persones a les quals infecta un infectat) pugen; igual com ho fa el nombre d’infectats per cada cent mil habitants.
Al final, tornarem a una d’aquelles dites antigues que no explicaven res: “Només es mor el qui té els dies acabats”.
El problema és que tenim a l’abast solucions i no les fem servir com cal. Ens estimem més no tractar com es mereixen els consentits més ignorants de tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!