Des de la Plana

Aquest matí el País publica una entrevista amb Mònica Oltra. Es veu que el fet que un mes després de les eleccions espanyoles encara no hi haja cap candidat ferm per a formar govern els té desconcertats. I no sé ben bé per què.

La mateixa nit electoral, abans del Nadal, ja va quedar clar. El PP amb 123 i Ciudadanos amb 40 només en sumen 163. No arriben a la majoria absoluta. Per l’altra banda, el PSOE que no arriba a cent i Podemos que només en suma 69, tampoc hi arriben. Necessitarien del recolzament d’ERC i de DiL (abans Convergència). Quasi res, porta el diari. Existeix, això sí, la possibilitat de formar un govern de concentració PSOE – PP, però això suposaria la liquidació del PSOE i també de tots els dirigents que estiguen presents en el pacte. Així que aquesta possibilitat em sembla difícil.

Però és que, a més a més, dels 69 de Podemos, tots no són seus. 9 són de Compromís-Podemos, 12 de En Comu-Podem i 6 de La Marea Podemos. En realitat, de Podemos, Podemos, només n’hi ha 42. Els altres els va aconseguir amb algunes promeses que, com a mínim, són difícils de complir. Per exemple, l’existència de quatre grups parlamentaris. Aquesta promesa ens la van fer al País Valencià, per exemple. Però el reglament del Congreso prohibeix explícitament que una mateixa candidatura tinga més d’un grup parlamentari.

I això és el que està passant ara. Que no es poden tindre quatre grups parlamentaris, ni es podrà, amb els 69 parlamentaris de Podemos, Compromís, En Comú i La Marea. Ho torne a dir: ni es pot ni es podrà.

De manera que algú haurà d’acabar per dir la veritat. A saber:

No hi ha cap manera de que Podemos forme part del govern d’Espanya a menys que s’integre en un macrogovern de concentració PP, PSOE, Ciudadanos, Podemos.

No hi ha cap possibilitat que Compromís tinga grup propi al Congreso de los diputados.

Si la gran cosa del pacte Compromís Podemos era formar part d’un gran bloc, aquest ha quedat reduït a només 69 (42 + 12 + 9 + 6). Cadascú d’aquests subgrups té els seus propis interessos, que en molts casos no coincideixen. No es van guanyar les eleccions.

Tal i com estan les coses, no té sentit esperar cap canvi d’actitud per part de l’Estat Espanyol pel que afecta a drets a decidir res important. Vist com s’ha conformat la Mesa del Congreso, el més probable és que s’acabe en un govern PP PSOE o en unes noves eleccions al maig.

De manera que, d’allò que “amb un altre govern a Madrid canviarà tot” cada vegada es veu més clar que no hi ha res de res. Si un es vol autoenganyar, allà ell; però si amb aquesta fal·làcia arrossega als votants, en algun moment aquells li demanaran comptes.

I, per anar apropant-nos al que de veritat ens afecta als valencians, un parell de coses.

És evident que s’han canviat maneres, actituds i prioritats. Això està fora de dubte. En Educació (s’han acabat els atacs indiscriminats a l’Escola Pública i al Valencià), en Dependència (ja no es depèn de la discrecionalitat o de l’oportunitat dels qui manen) o en Sanitat (ja s’ha suprimit el copagament per a les pensions més baixes). Però:

Encara no sabem quan tornarem a tindre ràdio i televisió pròpies.

És poc creïble pensar que la prioritat és només la millorar les condicions de vida dels més desafavorits quan no tenim cap manera de controlar els nostres propis ingressos. La Generalitat Valenciana continua depenent del FLA. Que consisteix en que el Estat Central recapta els nostres impostos i ens en deixa per allò que li sembla bé, però deixant-nos els nostres diners a un interès que cobra ell. I no hem d’oblidar que allò que hi ha transferit és la Sanitat, la Educació o la Dependència, que costen el que costen, però afecten molt al ciutadà, mentre que els grans balafiaments es fan en Defensa, Afers exteriors o grans projectes faraònics (com els AVE que van de Madrid enlloc, les autopistes radials, els túnels i ponts que no s’acaben ni s’acabaran…) que ni estan transferits ni ho estaran mai. Nosaltres, els paguem i ni tan sols els podem gaudir. I encara menys del Corredor Mediterrani, que encara està per encetar.

Difícilment podem prosperar si la clau de la caixa dels nostres diners està en mans d’algú que ha demostrat a bastament que no és de fiar.

I em sembla que, per exemple Mònica Oltra, encara confia en que a Madrid hi ha alguna voluntat de negociar alguna cosa. Molt em tem que erra, aquesta vegada. Com ja ho va fer en prometre el grup propi al Congreso. Allà ja els va bé, que continuem com estem. Mentre continuem pagant i callant…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!