Una vegada s’havia aconseguit convertir els llibres de text en còmics plens de dibuixos de colorins i amb molt poques hores de ciències cada setmana, els pares varen començar a queixar-se. I amb raó. El lot de llibres per a un xiquet de primària, arribava a costar dos-cents euros. Que es transformaven en 300 euros si l’alumne era de la ESO. Fou aleshores quan es començà a parlar de quan cars són els llibres i que caldria que foren gratuïts.
Pura demagògia. Al mateix temps, les noves tecnologies avançaven molt ràpidament. I cada any apareixien nous instruments embadalidors. Telèfons mòbils, blackberry, telèfons mòbils intel·ligents, ordinadors portàtils, miniordinadors portàtils, tauletes i tants i tants atuells. Tots tenien tres característiques comunes:
1.- Quedaven ràpidament endarrerits. Tan bon punt tenies un ordinador portàtil, ja havia aparegut el miniordinador portàtil.
2.- Eren cars. Per adquirir-ne un calia fer una despesa considerable.
3.- Cadascú que apareixia, havia de ser l’eina definitiva.
I, de seguida, també aparegué una legió d’apòstols de la nova tecnologia. Tots recordareu afirmacions com aquelles de:
Els xiquets ja no han d’anar a l’escola amb els llibres, que són pesants i antics. S’ha d’aconseguir que tots els xiquets tinguen un miniportàtil per substituir llibres i llibretes. Fins i tot els plantejà la possibilitat de proporcionar-lo a tots els alumnes. A Extremadura es va arribar a aplicar. I a Catalunya hi arribà a haver centres pìlot.
D’altra banda, aquells foren els anys en els quals internet es va estendre a tota la població. Tothom tenia accés a la xarxa. I la xarxa era Déu.
Desaparegué tot el discurs – buit- dels preconceptes, per a ser substituït pel nou discurs:
La informació ja no la tenen ni els llibres i els mestres ni els professors. Està a la xarxa. I en efecte. Moltes assignatures que fins aquell moment s’aprovaven fent treballs sobre temes concrets, controls de lectura, treballs d’història, etc, es varen trobar de seguida amb pàgines web on estaven tots fets. I ben fets. La més famosa, “el rincón del vago”. El nom ho diu tot, d’ella.
I tothom maldava per tindre la tauleta més potent, el móbil més potent – els miniportàtils també varen quedar obsolets. I de comprar-se aquelles eines cares i de caducitat ràpida ningú en diu res, però dels llibres sí.
Finalment, va començar l’allau de les “plataformes”. Una plataforma no és res més que un servidor en el qual es dipositen materials, textos, exercicis, col·leccions de problemes, d’activitats i, fins i tot exàmens. De manera que l’alumne hi pot accedir i estudiar directament allà sense necessitat ni tan sols d’imprimir-ho. Les plataformes també han anat canviant vertiginosament per millorar cada vegada més. Ara, ja estan en el “núvol”. Que vol dir que aquell que hi penja alguna cosa allà ja no en té cap mena de control. Això va alertar les editorials, que varen veure que acabarien perdent un mercat molt sucós. Hem de pensar que en un país on ningú llig com és Espanya, el llibre de text suposa molt més de la meitat de la facturació de les editorials. De manera que aquestes editorials anaven creant plataformes pròpies on penjaven els seus propis treballs i dibuixos de colorins. Els mateixos que apareixen en els seus llibres.
D’altra banda, les lleis d’educació també es varen començar a succeir a velocitat de vertigen. LOGSE; LODE, LOE; LOMCE… tot això en menys de vint anys. Així, la normativa deia que els llibres de text havien de tindre una validesa mínima de quatre anys, però la realitat era que s’havien de canviar molt sovint només per a que “estigueren adaptats a la nova llei”. En el cas de les ciències, això és senzillament una bajanada, perquè les ciències naturals no són adaptables a cap llei. Es regeixen per les lleis de la Física o de la Química.
Però amb tantes innovacions, incloent-hi les xarxes socials, els alumnes havien deixat d’escriure i també de llegir. Ara mateix, us poder trobar desenes d’alumnes de qualsevol institut que són incapaços d’escriure correctament el seu nom i cognoms. Us trobareu Lopez i no López, Perez i no Pérez, Jose i no José, i tantes errades com vulgueu. Però ells ho lligen com si estigués ben escrit i discuteixen quan algú tracta de corregir-los. “El meu s’escriu així” és l’argument més usat. No en tenen altre.
Però és inútil tractar de corregir-los perquè, després de molts anys de desprestigiar al professorat, ara mateix qualsevol alumne, qualsevol pare o quasi qualsevol, es permet pensar que un mestre no sap res. Al capdavall, el coneixement està “a la xarxa”. N’hi ha prou amb accedir allà per adquirir-lo sense esforç i sense pagar-lo.
Aquest raonament té dos errades molt grosses.
En primer lloc, presuposa que tot el que hi ha a la xarxa és correcte. I no sempre ho és. A més a més, a la mateixa xarxa està tot. Des del mateix ordinador es pot accedir a la plataforma digital d’un institut o a pàgines de pornografia. A una entrada en la Wiquipèdia o a pàgines i pàgines de publicitat de qualsevol cosa. És molt difícil, controlar on accedeix una persona qualsevol, un xiquet, sense haver-lo educat abans. I mentre tot això passava, recordem que s’havia canviat el concepte “ensenyament” per el de “educació”. De manera que els pares, amb el consentiment i el recolzament de l’Administració, han renunciat en gran mesura a educar els seus fills i deixar aquesta tasca a les escoles i els instituts. Això estalvia moltes discussions a les llars, però ha creat generacions de xiquets ineducats, que no entenen que al mon hi ha normes que cal complir.
En segon lloc, amb el recolzament de vaguetats del tipus “tècniques d’estudi”, “aprendre a aprendre”, “organitzar-se”, “aprenentatge significatiu”, “enfocament lúdic”, “connexió amb la realitat quotidiana de les ciències”, etc. S’ha volgut fer creure als alumnes, i per extensió als pares, que per aprendre no cal fer un esforç. Així, han aparegut els alumnes que no fan res. I, si poden, no deixen fer res als seus companys. Però que, quan suspenen, s’emprenyen. I van els pares a reclamar a veure com és que han suspès al seu fill. Moltes vegades, amb l’argument que “els paguen un repàs”. Evidentment, amb alumnes així, és molt difícil que un sistema educatiu no faça figa.
Demà, més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!