Va dir Pablo Iglesias que d’ací a quatre anys, es pot guanyar o es poden pegar una hòstia de proporcions bíbliques. Per a fer una afirmació d’aquesta mida, la veritat és que no cal ser professor d’una universitat. De política, això sí. Que per molt que al davant li posen un «ciencias», es veu que és una cosa poc seriosa.
Perquè que em disculpe el senyor Iglesias. La hòstia de proporcions bíbliques ja se l’ha pegada. I li ho va dir una simpatitzant en directe, tan bon punt va aparèixer a la seu del seu partit la nit electoral.
«Estos resultados son una mierda».
Li va dir la dona. I tenia tota la raó. Perquè 71 diputats no li permeten res. Peeró és que no en són 71. Ell s’entesta en contar com a propis els de En Comú Podem de Catalunya o els de a la valenciana al País Valencià. I no ho són, d’ell. Prou feines tenen Xavier Domènech, Ada Colau o Mónica Oltra per a justificar el seu recolzament a un líder que ja s’ha estampat dues vegades seguides i que, lluny de fixar el seu objectiu en formar un govern – cosa que hauria pogut fer després de les eleccions del desembre- s’entesta en continuar al capdavant d’una organització que no funciona per tal de, d’ací a quatre anys, pegar-se una hòstia de proporcions bíbliques. Perquè se la tornarà a pegar. Això és segur. I se la pegarà perquè no diu res. Ha promès a cadascú allò que volia escoltar. Ha eixit en totes les televisions a predicar el seu missatge fins que tots n’hem acabat saturats. Però el més important del seu missatge era que no tenia significat. Eren paraules buides i prou. Perquè, anem a veure. Què és, Pablo Iglesias: Un patriota español? Què és, això? Cospedal, Rajoy, de Alfonso o fins i tot Rita Barbera, també es podrien definir així. Un admirador de Julio Anguita? Doncs quin professor! Un progressista? Aleshores perquè renuncia a treure el PP del poder podent-ho fer? Perquè ara ja no pot, però entre el desembre i les noves eleccions sí que ho podia fer. Un repartidor de línies roges mòbils? Un profeta? Jo no ho sé, però el pitjor per a ell, és que no m’acaba d’interessar. Pot ser el que vulga. Tant és.
El seu problema rau en la seua poca coherència. En política hi ha competicions. D’això se’n diuen eleccions. I el lloc de primer de la llista és cobejat per molts. I només un de tots pot arribar. Aquest és el candidat. Ell ho ha segut. I ha perdut. De molt. Ni ha guanyat, ni ha quedat per davant del PSOE, ni res de res. Per no guanyar, ni tan sols ha guanyat a Catalunya, que allà el bloc sobiranista l’ha deixat ben enrere anant per separat. De manera que, comptant tots els que ell vol comptar, els 71 de 350, ha perdut. I ens ha fet perdre a tots, perquè amb els 85 del PSOE, només en sumen, en aquest cas, 156. A vint de la majoria absoluta. I d’això se’n diu perdre. Clar i ras.
I, com ja hem dit abans, el lloc de cap de llista és cobejat per molts. I si el candidat perd, aleshores dimiteix i deixa pas a un altre. Tan senzill com això. Pel bé de l’equip. Passa el mateix en qualsevol esport. Si el porter titular te una mala ratxa, o està lesionat, juga el suplent. I no passa res.
En el seu cas, ho hauria de fer perquè ell és qui ha venut la idea d’unir-se amb IU per tal de sumar vots. I no els ha sumat. Ni tan sols ha conservat els que ja tenia abans sense IU. I quan un defensa un projecte i aquest projecte no triomfa, en política, es dimiteix. I no passa res. L’important, com sempre, és l’equip. El Partit, en el cas de la política.
Però no. Ell ha decidit que el millor és continuar ell. I si d’ací quatre anys es fot una altra hòstia, tampoc passarà res. Quatre anys més i fins la propera hòstia. I així fins que es jubile.
Però en el fons l’entenc. Me l’imagine tornant a la facultat de política de la Complutense i dient als seus alumnes el primer dia de classe:
Sóc el vostre professor de…
En veure’l, com segur que el recorden de les televisions, que ix més que la publicitat, s’alçaran i se n’aniran. I aquesta perspectiva és molt dura. De manera que entenc que faça mans i mànegues per evitar-la. De moment, fins a la propera hòstia d’ací a quatre anys. Mentrestant, el PP continuarà manant i fent de les seus. I la gent fotuda. Però ell, segueix de candidat. El de la coleta, li diuen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!