Des de la Plana

Aquest matí, tothom hem pogut desdejunar amb notícies terribles. Dues explosions a Istanbul, amb una trentena de morts i centenars de ferits, just quan s’acabava un partit de futbol. Poc després, al Caire, una bomba a la porta de la catedral cristiana d’allà. Més morts i més ferits. I tothom sentim ràbia, impotència i por. Perquè sembla que, si ha passat allà, pot passar a qualsevol lloc.

Al mateix temps, a Alep, fa setmanes que hi ha una ofensiva implacable en contra dels rebels. Allà, l’exèrcit governamental, al qual molts anomenen l’exèrcit de Baixar el Assad, recolzat per l’aviació russa, ha aconseguit en els darrers dies avenços importants. A desgrat del fet, terrible, que hi ha desenes de milers de civils atrapats a les seues cases, al seu barri, que no poden fer res més que esperar que alguna vegada, la pluja de foc i metralla que els ofega s’ature. Allà és on ja no queda cap hospital per bombardejar. On els ferits es moren per manca d’instal·lacions hospitalàries. Però també els malalts normals. Imagineu-vos, només, la situació d’un diabètic aïllat a un soterrani d’on no pot eixir perquè al carrer hi ha combats.

Un poc més enllà, als afores de Mossul, o pot ser ja dins de la ciutat, hi ha una altra ofensiva. Ja fa setmanes, que dura, però no se’n sap gaire cosa més. Allà, iraquians, kurds, nordamericans i molts més, es veu que han decidit alliberar Mossul de les urpes dels eixelebrats del califat aquell que perpetrava salvatjades esgarrifoses i les penjava a internet per a fer-se publicitat. Pel que es veu, també hi ha molta població civil atrapada. I els fan servir com a escuts humans. Costa de creure, que es puga fer una cosa així, si es pensa serenament, però es veu que es fa.

Darrerament, també es veu que el petroli ha anat barat. I ara torna a pujar. D’això, les borses, tan asèptiques elles, se’n mostren satisfetes.

Però clar. Un petroli barat implica que aquells estats que, principalment viuen d’exportar-ne, tenen pocs ingressos. I resulta que alguns d’aquests estats, també sembla que són els qui financen aquell califat que en nom del seu Déu pretén deixar el món ben buit de vius. Dels uns i dels altres. Alguna relació ha d’haver quan, des que el petroli està barat, el tal califat va rebent cada vegada més i més revessos en el camp militar. Si, possiblement, s’acaba lligant els darrers atemptats amb l’extremisme islàmic, això només demostrarà la seua feblesa. Incapaços de controlar cap territori, es veuen obligats a mantindre’s vius a base d’espantar als altres. I d’espantar-los quan estan indefensos. Un cotxe bomba a un estadi de futbol, o a la porta d’una església mentre es fa una missa és un acte d’impotència. Perquè saben que es carregaran a coll l’opinió de tots aquells que els podrien compadir, en altres circumstàncies.

I la seua impotència sembla clara perquè, per tal de demostrar la seua capacitat militar, ahir mateix van atacar, i van ocupar en part, la ciutat antiga de Palmira. Però la seua acció ha segut desbaratada per una ampla operació de l’aviació russa que els ha obligat a retirar-se sense cap mena de contemplació. Segurament de la mateixa aviació, dels mateixos avions, que abans i després, bombardegen els barris d’Alep que encara estan sota control dels rebels i on tracten de sobreviure els qui hi vivien, mig enterrats entre els runes de les seues cases. Així, els mateixos russos que es podien veure afeblits per bombardejar barris farcits de civils, es veuen reforçats per haver expulsat de Palmira els extremistes. Ells també tracten de combatre la seua pròpia feblesa.

Per la seua banda, Turquia, el país que ara governa un personatge com a mínim tèrbol, de seguida ha acusat dels atacs al PKK. Als kurds, que són els qui més eficientment han combatut els extremistes del califat just a la vora de la frontera de la pròpia Turquia. Als mateixos kurds als quals bombardejava amb l’excusa de controlar als islamistes. Amb aquesta reacció tan ràpida i tan dirigida contra un Kurdistan que Turquia tem cada vegada més, em recorda aquella resposta d’Aznar el 29M acusant ETA d’allò que tothom ja sabia que havien perpetrat altres. Més feblesa. Finalment, una escissió del PKK ha reivindicat efectivament d’atemptat. Així, assumeix la seua pròpia feblesa i afebleix, de passada, el seu propi poble.

Fa l’efecte que molts estats aparentment molt sòlids i fins i tot implacables, manifesten la seua feblesa fent molt soroll. I, això sí, matant civils indefensos. Els policies d’Istanbul, a la vora dels seus autobusos, no es poden defensar d’un vehicle, o d’una persona, que detona al seu costat. Tant és, si van armats o no.

Més a prop de nosaltres, el govern de Madrid no deixa de cridar “diàleg, diàleg”, però no sembla ser capaç de parlar amb els seus adversaris. Ara mateix, també posa de manifest la seua feblesa. Amb tot de processos judicials en marxa, no sembla que siga capaç d’aturar-los o d’oferir cap mena de pacte creïble en les poques setmanes que li resten de maniobra.

I és que, els veritablement forts, molt sovint no són especialment agressius o violents. Es saben forts. I els seus possibles adversaris també ho saben. No tenen conflictes perquè tots admeten la seua força. Només quan no n’estan segurs, han d’aparentar ser-ho a base de practicar una violència que proclama la seua feblesa i que sol acabar amb la seua derrota.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!