Fa anys que treballe a l’ensenyament. I en aquests anys, he vist moltes reformes. Però abans n’hi havia hagut d’altres. Mon pare, que va acabar essent mestre d’escola perquè la guerra civil i la dura postguerra no li va permetre continuar estudiant, va cursar un batxillerat de set cursos (set) i al final un examen d’estat, que s’havia d’anar a fer a València i que tenia dos examinadors: un de Ciències i un de Lletres. Després d’això, ja podies anar a la universitat (si a ta casa hi havia recursos). Després d’allò, el setè curs el varen substituir pel PREU (preuniversitari); però el batxillerat continuava essent de sis cursos. I tenia dues revàlides. Una en acabar el quart curs (batxillerat elemental) i una altra en acabar sisè (batxillerat superior). Més endavant, el PREU es va substituir pel COU (curs d’orientació universitària). Fixeu-vos com el nom de les coses es va estirant. Varen desaparèixer les revàlides i va aparèixer la PAU.
Llavors, al final del franquisme amb Franco viu, va aparèixer un nou ministre: Villar Palasí. I van començar les reformes de veritat. Primer, als mestres que donaven classe a l’escola i que ho van voler, els van donar un any sabàtic per a preparar-los per a fer-se professors d’Educació General Bàsica. I van allargar l’estada a les escoles des dels dotze fins els catorze anys. Aquella reforma va trigar uns anys en implantar-se, però el seu resultat va ser el BUP (Batxillerat Unificat i Polivalent) i es mantenia el COU. Amb només quatre cursos a l’institut i amb tots alumnes a l’escola fins els catorze anys, els nivells acadèmics generals varen començar a baixar de veritat. I el COU va passar de ser un curs on s’havien de donar orientacions per encarar una etapa completament diferent de l’ensenyament a ser un curs on es donaven els coneixements que no hi havia manera de donar abans.
En aquells anys, va ser quan es va jubilar mon pare. I a tall de resum de molts anys a l’ensenyament, em va dir: Sembla que a cada reforma, ja no es puga empitjorar. Però sempre ho aconsegueixen. I l’home no sabia la raó que tenia.
Després del BUP, en aparèixer la obligatorietat europea d’estar escolaritzat fins els setze anys, les reformes van anar l’una rere l’altra, sempre amb l’objectiu de no gastar massa i de procurar mantindre els privilegis de les escoles privades i les concertades. El resultat final és la situació que tenim ara mateix. L’ensenyament secundari torna a ser de sis cursos, quatre de ESO (Educació secundària obligatòria) i dos de Batxillerat. Només dos cursos per a ensenyar allò que cal per anar a la universitat. Perquè en tots aquests anys, els teòrics de l’ensenyament, que en general mai han donat cap classe a ningú de res, han aconseguit que els nivells d’exigència acadèmica fins el final de la ESO siguen mínims. Però mínims, mínims. N’hi ha prou en triar una classe qualsevol, fer llegir en veu alta als alumnes per a comprovar fins a quin punt el sistema educatiu espanyol, i per extensió el valencià, és un sistema fallit.
El cas és que malgrat tot, sempre hi havia hagut algun petit reducte en el què semblava que el coneixement resistia la erosió. Llavors ens va caure al damunt la pandèmia. El curs passat es va interrompre el tretze de mars. El contacte amb els alumnes es va aconseguir recuperar quasi un mes després. A través de la xarxa, sense poder donar nous continguts (excepte als de segon de batxillerat) i amb un resultat que s’assembla molt a un aprovat general.
El cas és que enguany, amb totes les limitacions d’aforament i exigències a causa de la COVID19, tots els espais, tots, s’han hagut d’usar com a aules. Laboratoris, biblioteca, aules d’usos múltiples, despatxos grans, departaments… Tots. No es podien fer dobles torns ni posar aules prefabricades perquè en un sistema econòmicament fallit no hi ha diners. I això ens ha dut a veure llumenetes d’aquells que fan a la Xina i que ens diuen que són de Nadal als laboratoris. Els alumnes d’aquestes darreres promocions ja no hauran vist un tub d’assaig en sa vida. Ni sabran distingir un matràs d’un got de precipitats. Però podran gaudir de l’alegria banal i buida d’unes tires de paper d’alumini de coloraines envoltant una pissarra on encara hi ha qui s’entesta en demostrar algun teorema o en resoldre algun problema de Física. Tampoc deixa de ser interessant veure com, per raons d’espai, al laboratori de Química o de Física no es pot donar Física o Química, però sí (al capdavall s’ha convertit en una “aula normal”) d’altres matèries; fins i tot de Religió Catòlica.
I a tot això, per raons d’espai (i de pressupost) una bona part de l’alumnat assistint a classe en dies alterns. I Tothom content i pagat.
Viure per a veure, que diria aquell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!