Des de la Plana

Ja estem dins de la darrera setmana de la campanya electoral. I els darrers dies, com és natural, es treuen els arguments més potents. Però els del bàndol unionista, sembla que realment no tenen res més a dir del que ja han dit.

Vistes les seves expectatives i anant dividits tal i com van, el seu resultat és molt fàcilment previsible. Derrota total. I com no han deixat cap altra possibilitat als independentistes fora d’aquestes eleccions, ara s’han de conformar amb el que hi ha.

D’una banda, la JEC obliga TV3 a emetre avui tres hores de programació a demanda dels partits unionistes. Deixant de banda el percentatge d’audiència de TV3, que no arriba ni de bon tros al 15%, la perspectiva d’una allau de tres hores de discurs avorrit i sense més argument que tractar de fer por sense poder és fàcil que faça baixar aquesta audiència fins a un mínim quasi històric.

D’altra banda, em sorprèn el discurs del president del grup Almirall, amb referències difuses a les arrels catalanes de la companyia, els riscs de quedar fora de la UE, de ser a un país tercer i de crear ocupació. Em sorprèn tant com que no digués res sobre els avantatges de continuar patint retallades en recerca, de seguir en un país on les empreses catalanes es veuen sotmeses a crides a boicots internacionals o on l’energia elèctrica és molt més cara que a la resta de països del voltant. Al final l’home, després de remarcar que els empresaris com ell no es posen en política, recomana als treballadors no votar cap de les dues llistes independentistes. Tota una joia que es va esborrar quasi immediatament després d’haver estat publicada. Però que ja no desapareixerà mai, de la xarxa.

I ahir, després de tota mena d’amenaces fins i tot amb la intervenció de l’exèrcit, pressions i declaracions de personatges de gran rellevància, desmentiments, aclariments i demés, fou l’hora dels bancs.

De sobte, amenacen amb treure les seus de Catalunya (els qui les tenen) i amb tancar sucursals si Catalunya esdevé un estat independent. Tal qual. Possiblement, al cap d’una hora ja s’haurien adonat de la seva errada. Perquè si alguna cosa està clara és que la gent ha perdut la por. Però no només. També està emprenyada, i amb raó, amb la banca en general. I especialment, amb aquesta banca que va signar aquella proclama. Just és la mateixa banca que hem hagut de rescatar, que ens va estafar amb les preferents i la resta de productes tòxics, que ara promou desnonaments i que ens pretèn cobrar comissions delirants per “serveix” més que dubtosos.

Aquesta banca té, a més a més, dos greus problemes.

Primer. No és la única banca que hi ha al món. No tots els bancs, han signat la proclama. Si ells se’n van, en vindran altres que ocuparan el seu lloc i els deixaran sense negoci.

Segon, més greu i immediat. Els catalans tenen dipòsits, en aquests bancs. I demà és el primer dia laborable després de la proclama. Veges que no els coste el que no tenen, als bancs de l’oligarquia, la seva proclama en defensa de l’indefensable.

I avui, al País, la darrera amenaça. Si Catalunya s’independitza, al Barça no podrà jugar a la lliga europea. La bomba. Si jo fóra seguidor de l’Espanyol, m’emprenyaria. I nosaltres què? Que no existim, només perquè el Madrid ens va guanyar la setmana passada? I també caldria pensar què restaria de la lliga espanyola sense el Barça. Menys del que hi ha, sens dubte. Imagineu el Vila-real sense l’etrada del partit contra el barça. Per exemple.

I va, i els germans Gasol es declaren partidaris de consultar els catalans. Us imagineu una selecció de bàsquet sense jugadors catalans?

Evidentment, tot aquest assumpte de barrejar l’esport professional amb la independència és ridícul; però és que una bona part del sentiment d’unitat d’Espanya que ens volen vendre des de fa molts anys la colla d’espavil·lats que pretenen continuar a cavall del matxet, es basa en foteses com aquestes: l’èxit de la Roja, els trioms a l’euro-bàsquet, l’espanyol o l’espanyola que més corre, o més nada o que guanya determinat campionat…

Aquesta gent mai s’ha preocupat, o com a mínim mai ho ha celebrat amb la mateixa joia, els triomfs dels nostres investigadors, ni ha reclamat per la seva marxa, ni s’ha preocupat pel fet que empreses estratègiques s’hagen de desmantellar, o que les infraestructures que es construeixen són inútils i impagables, ni que les necessàries continuen per fer-se…

Res. A hores d’ara, ja no tenen cap més argument que amenaçar amb totes les penes de l’infern aquells que voten per la independència. Que cada dia es veu més i més clar que seran majoria.

Mentre, a l’altre bàndol es continua treballant sense treva per eixamplar la victòria, per convèncer els que encara no ho estan i per esquivar els nombrosos entrebancs que es van afegint des de l’Administració Central.

I ja només resten set dies. I de campanya, cinc. Entrem, senyors, a les darreres cent hores de campanya electoral. I amb un somriure aclaparador. Els nostres. Ells no.

A la imatge, el resultat de l’enquesta electoral publicada vui mateix per El País.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!