Des de la Plana

Hem entrat a la darrera setmana de campanya electoral. I es nota que hi ha ganes de posar cadascun dels candidats al davant de la seua pròpia realitat. De moment, Albert Rivera es va haver d’enfrontar amb la terrible prova de les seues mentides d’ara fa sis mesos. En directe i amb una cara que li enfocava directament la cara mentre anava escoltant-se a ell mateix dir tot el contrari del que havia afirmat. El resultat és veritablement impagable. Sembla que els qui l’havien recolzat fins ara han decidit que no és adequat com a candidat i l’han decidit eliminar. Malgrat els globus carabassa que regalen als xiquets pels carrers, ja se li veu un pervindre poc afalagador.

Una cosa semblant li ha passat a Pablo Iglesias, que s’ha trobat al davant de la seua contradicció entre les seues afirmacions de gran demòcrata, defensor a ultrança d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya al temps que es proclamava un gran patriota espanyol. El problema d’afirmar una cosa i la contrària per escrit o davant d’un micròfon és que aquestes contradiccions es poden usar en contra del qui les comet en qualsevol moment.

Els altres dos candidats, Sánchez del PSOE i Rajoy del PP no donen ni per a espectacles d’aquesta mena. Sánchez somriu sense dir gairebé res a cada lloc on parla. I em comença a recordar a un ja llunyà Landelino Lavilla quan feia propaganda, justament en la campanya electoral en la qual el seu partit, la UCD va literalment desaparèixer, fent afirmacions del tipus, “no es necesario estar convencido de que el PSOE vaya a ganar las próximas elecciones”. Ara, Pedro Sánchez vol animar “els seus” dient-los que han de votar pensant en la samarreta que defensen. Cultura de campionat de futbol que no mereix cap més comentari.

I Mariano Rajoy, en la seua línia. Com de prometre ningú es fa pobre, ara garanteix nous llocs de treball. I com tampoc sap contar, arriba a afirmar que en crearà 500000 (mig milió) cada dia. No es pot demanar més d’un lector del Marca com a gran font d’informació de tota mena. A veure si algú el desallotja ja del lloc que ocupa i fa que s’enduga son pare i li pague de la seua butxaca les atencions que als demés ens ha negat i ens nega encara.

Però sí que hi ha un tema nou, que ha entrat en campanya. Els quatre partits espanyols i espanyolistes prometen, asseguren, compliran i faran complir, rebaixaran, faran i desfaran. De tot això s’omplen la boca, que no els costa res. Però d’infraestructures no diuen ni piu. I fa un parell de dies, ha aparegut un article que explica quin és l’interès real del “corredor central” ferroviari. I sembla ser el de sempre. Unes elits completament improductives, pretenen vendre els seus terrenys erms i impossibles de comunicar – estan lluny de la mar i a una alçada de 650 metres damunt el nivell de la mar- per tal de cobrar-los a preu d’or. I no hi ha cap més interès. Cap més, a banda que en molts casos, els propietaris dels terrenys serien els encarregats de construir tan magna, faraònica i inútil obra.

És curiós. En les darreres quaranta huit hores, no he escoltat a cap responsable d’aquests quatre partits dir res sobre les afirmacions que es fan en aquell article, que semblen molt ben documentades. Amb noms i cognoms i tot dels qui ja han cobrat i també dels qui esperen continuar cobrant. Sembla que, si finalment s’aconsegueix perpetrar aquell corredor pel qual mai passarà cap mercaderia – perquè seria antieconòmic- les molles que els podrien arribar a ells serien suficients per garantir-los que la resta de la seua vida tindrien diners per a viure a cos de rei. Per això m’escama aquest silenci tan cridaner sobre un tema que ha esclatat en plena campanya i que on sí que sembla que fa forat és a les xarxes socials.

Jo, si fora dels partits independentistes catalans me’n fregaria les mans, de satisfacció. Amb l’oposició agafada de mans i peus, sense poder o voler respondre, i els darrers dies de campanya. Grossa deu ser la cosa, perquè a Xavier Domènech per exemple, cada vegada que el veig a les fotos, li veig l’expressió més desencaixada.

I mentre, a les rodalies de Barcelona, vaga encoberta dels maquinistes de la Renfe; i a les rodalies de València, per les “obres” del “corredor mediterrani” serveis mínims permanents”. Com es diria en castellà. “para mear y no echar gota”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!