Des de la Plana

Veure els titulars dels diaris espanyols d’avui és, si més no, curiós. Com d’altres ja fa anys que no espere res, em limitaré a esmentar-ne un: el País. El diari que se suposa que és portaveu dels progressistes espanyols. I els seus titulars són: “la investigación de las comisiones del 3% tensiona la lista unitaria. El juez halla pruebas …”. “La construcción del relato independentista. Distintos ensayos rebaten los mitos del secesionismo”. “Cataluña y la Unión Europea” (el autor cree que una declaración unilateral de independencia, en contra de todos los estados europeos y contra sus intereses…” i explica perquè no seria admesa per la Unió Europea.

És curiós que li dedique, com a mínim tres titulars a la primera pàgina digital. Es veu que, per molt que es vulga dissimular, el tema els interessa, als editors del diari.

Curiosament, no he trobat a la portada a la senyora Vicepresidenta afirmant que la intervenció judicial d’ahir no tenia res a veure amb el calendari electoral, ni cap referència al fet que algú es veu que va filtrar l’actuació a determinats medis abans que passés, ni tampoc cap referència a la poca efectivitat que es veu que va tindre l’actuació, amb dotzenes de guàrdies civils esperant hores i hores l’arribada de la “comitiva judicial” sense tocar res per acabant recollint documentació pública sense gaire interés.

I, per descomptat, res a dir sobre la participació de quaranta mil persones en el primer gran acte de precampanya de Junts pel Sí a Barcelona. Tot això, es veu que no és massaa important, per als lectors d’aquell diari que encara presumeix d’independència, progressisme i bon fer.

A hores d’ara, els mitjans de comunicació (i propaganda) espanyols ja han donat per acabat, enterrat, desinflat i mort el Procés Independentista com a mínim deu o dotze vegades. Però continua endavant. Molt malament s’ho han de veure quan la Razón, el diari que dirigeix l’impagable Francisco Marhuenda, concedia a “la lista de Mas” 57 escons a partir d’una enquesta que havia encomanat el seu diari. Personalment, considere que si la Razón ja li concedeix 57 escons a la llista de Junts pel Sí, aquests ja podrien començar a celebrar la victòria. Però no han de fer. Cal treballar intensament fins al darrer moment. Cal eixamplar la base dels votants del Sí.

A hores d’ara, sembla que encara no han entés que hi ha una sèrie de mentides que, per molt que es repetesquen, ja no se les creu ningú.

1.- L’eixida de la crisi. Per molt que s’esbombe que cada dia que passa estem millor, els aturats continuen aturats. Els treballs que apareixen són amb sous miserables i molts d’ells per pocs dies.

2.- Som els millors. Per moltes enquestes que es publiquen sobre intenció de vot a les eleccions espanyoles del novembre (o desembre) està clar que tothom té coll avall que el PP patirà una patacada com a mínim de la mida de les passades municipals. I que al PSOE no li anirà gaire millor. Amb Podemos i Ciudadanos com a recanvis a mig fer i sense gaire credibilitat, està clar que s’hauran de repartir els vots entre massa partits i els quedarà el que ells coneixen com “parlamento ingobernable”. Perquè si en són molts per a poder fer majoria, els caldrà negociar, i això no ho saben fer. Mai n’han sabut.

3.- La independència de Catalunya no és possible. A més a més, no li interessa a ningú i és només un afer de tres o quatre polítics (Mas i algú més, però pocs) que fugen cap endavant. I cada vegada més sovint els toca eixir a pressionar algun parlament (el darrer el d’Uruguai) per tal que no exercisca la seva sobirania rebent a qui estime oportú. De l’enorme resultat del 9N passat, sembla que ja no se’n recorden. Com si mai hagués existit.

4.- Si callem i els nostres mitjans també ho fan, ningú se’n recordarà de la nostra corrupció, de tot el que hem furtat i encara robem. Per tant, podrem continuar fent com sempre i al final “no passarà res”. Desgraciadament per a ells, hi ha molta gent escaldada amb les estafes dels bancs, encara és l’hora que sapiguem què passarà amb els sobres del cas Bárcenas, o amb les targetes (i tota la resta) de Bankia, o amb els responsables del cas dels cursos de formació a Andalusia, o les trames de Madrid, o les del País Valencià, o les de les Illes Balears, o les de… Fa tot l’efecte que gran part del nostre estat ha estat anys i panys en mans d’organitzacions delictives de gran abast i envergadura i ara, de sobte, se’ns vol fer creure que no ha passat mai res. Fins i tot el senyor Mariano Rajoy es va permetre el luxe de demanar perdó per la corrupció del seu partit. De dimitir no ha dit mai res. Perdó i prou. Ni propòsit d’esmena, perquè als papers de Bàrcenas, ell també ix.

Sembla que el seu problema consisteix en considerar que les societats, com la vida, és estàtica. Que no canvia mai. I ho fa. I cada vegada més de pressa. El món ha canviat i ells encara no ho saben. I el temps se’ls ha esgotat. Ara mateix, semblen un equip de futbol d’aquells que va perdent el partit i que l’únic que fa és centrar pilotes a l’àrea contrària, tot esperant un miracle. Pot haver una casualitat, però és molt improbable. I, per si no n’hi hagués prou, amb els independentistes també està Pep Guardiola, entrenador de futbol. Ells tampoc en tenen cap de comparable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!