Des de la Plana

A menys de cinquanta dies per arribar al 27S, els representants dels partits i coalicions unionistes, partidaris de mantindre l’actual estat de les coses, sembla que estan desesperats.

En primer lloc, les eleccions han segut formalment convocades com les altres. I, encara que a ningú se li escapa que tindran caràcter plebiscitari, són ells, els unionistes, els qui primer els han concedit aquest caràcter.

En segon lloc, de seguida han vist que la llista “Junts pel sí” els resulta molt difícil de superar, sinó directament imbatible. La quantitat, qualitat i diversitat ideològica dels seus candidats no es pot ni somniar amb els representants de qualsevol dels partits (o restes de partits) que defensen el manteniment dins d’Espanya com fins ara. Això sense comptar que, a més a més de la llista esmentada, que per molt que es vulga veure d’una altra manera és una llista que transcendeix el marc de partits actual, cal comptar els vots per la CUP.

En tercer lloc pateixen d’una manca absoluta d’arguments. En aquest cas, són molt ben auxiliats pels representants del Gobierno de España i també pel “primer partido de la oposición” el PSOE que es dediquen a tancar qualsevol possible via de diàleg o negociació. A tall d’exemple, aquest mateix cap de setmana Dolors Camats insistia en demanar-li a Raül Romeva si no se’n penedeix de demanar el que està a les antípodes del que demanava fins fa quatre dies. Que això ho diga una persona que va recolzar els dos tripartits del senador Montilla amb les retallades que van cometre, és, com a mínim, per a pensar-hi. O l’altre missatge de la mateixa persona, “no vull una Catalunya independent (amb Mas de President)”. Ací he fet trampa. El parèntesi és meu. D’altra banda, el senyor Lluís Franco Rabell, cap de la candidatura “Barcelona sí que es pot” i que es fa dir Lluís Rabell, insisteix en “consensuar unes regles del joc” i ho adoba amb frases de l’estil “no totes les portes estan tancades i algunes es van obrint”. Segurament serà perquè confia en que tot el que s’afirma des del Gobierno Central, totes les amenaces, el retalls, la recentralització, el voler impedir les oficines de la Generalitat a l’estranger mentre es permeten o potencien les d’Andalusia, el voler tancar el Servei de Metereologia de Catalunya, etc. etc, tot això deu ser mentida. Per la seva banda, els de Ciudadanos i Podemos, ara estan més preocupats amb les enquestes que es veu que els retornen a l’alçada del betum.

En quart lloc, per poc que s’ho miren han de veure que cada dia que passa són més i més els titulars en diaris, televisions i mitjans de tota mena de l’estranger. A banda, cada vegada més i més polítics importants de tot el món van fent-se ressò d’un procés en el que han anat canviant d’opinió en els darrers anys. I no precisament a favor del Reino de España. De manera que aquests canditats també han de veure que el partit, més enllà del 27S, no es juga només a l’Estat Espanyol.

En cinqué lloc, fins ara no s’ha trencat per a res la legalitat espanyola, per part dels representants de la Generalitat. De manera que poc es pot fer, fins i tot des del punt de vista judicial.

En sisè lloc, perquè ells, tots els partits unionistes, confien cegament en el vot del que ells anomenen l’Àrea Metropolitana de Barcelona. És a dir, en el vot procedent de la emigració, com a garantia d’espanyolitat a ultrança. I en això també estan fent figa. No només perquè hi haja personatges com el mateix David Fernández que siga d’arrels foranes. Sinó perquè hi ha col·lectius, com per exemple Súmate, que estan fent una pedagogia molt important per dins d’aquest “vot de l’àrea metropolitana”. A hores d’ara, moltes d’aquestes persones ja no són fàcils d’enganyar amb missatges com aquest de les portes tancades i obertes.

I, finalment, hi ha molt d’optimisme a les files del Sí i molt poc al seu. I això, dia rere dia va fent forat. De manera que ara, a poc més de mes i mig peer al 27S, han d’estar desesperats. Fins i tot han demanat l’ajut del gran gurú del PP, senyor Pedro Arriola, que qüestiona l’avanç des sobiranisme a Catalunya. Si, fins i tot ell parla de sobiranisme i no de separatisme, imagineu-vos com estan els coses, al seu bàndol.

Per tot això i més, sembla que estan desesperats. Però que no defalleixen. Ells han triat bàndol. Ara, han de jugar el partit fins el final.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!