Des de la Plana

Passada la Diada de l’onze de setembre, l’adversari ja no té cap argument. Ni tan sols per auto-enganyar-se. Ha malbaratat els darrers que li restaven.

Fins avui encara podien parlar de majories silencioses, invisibles i impossibles de detectar. Ara, ja no.

Un èxit aclaparador amb una manifestació en la qual ha participat, segons la Guàrdia Urbana, un milió quatre centes mil persones és absolutament incontestable.

I això després de tot un seguit de maniobres desesperades. La intervenció de Felipe González, les amenaces i eixides de to del ministre de Defensa Pedro Morenés, de la Vicepresidenta del Govern d’allà, Soraya Saenz de Santamaria, d’haver intentat que el rei exercís un paper d’icona que és del tot impossible que puga jugar, d’eixides de to de tota mena, de negacions fins a l’infinit a dialogar i, fins i tot a reconèixer que hi ha un problema que s’ha de resoldre i també que el problema és més d’Espanya que de Catalunya. Després de tots els entrebancs per a fer impossible que els catalans que viuen a l’estranger puguen votar, després de tot i més, ara ja se saben perdedors de les eleccions del proper dia 27. Ja tenen la certesa.

Els darrers dies han segut d’una activitat frenètica. Han usat tota la seva força diplomàtica per aconseguir, i segurament a bon preu, unes declaracions de “recolzament” a la postura del Estat Espanyol per part d’Angela Merkel i de David Cameron. I encara sense cap mena de claredat ni de fermesa. Això ha segut tot. I quasi immediatament, en un sol dia, Catalunya ha aconseguit que trenta un eurodiputats signen un document demanant al ministre de Defensa que retire les amenaces contra Catalunya, que la Comissió d’afers estrangers del Congrés dels estats Units reba una delegació del govern de Catalunya per interessar-se per la situació i que Raül Romeva siga entrevistat per la BBC en prime time.

Fins i tot han arribat a obligar a TV3 a dedicar el mateix temps informatiu a la Via Directa cap a la Independència que als partits unionistes. Aquest ha segut, segurament, el darrer intent, seriós, d’entrebancar el procés. El d’un Miquel Iceta ballant tot just després d’encetar la campanya electoral, ja no m’ho sembla, de seriós. Si aquest és el seu programa i el seu candidat, millor passar pàgina.

Però és sorprenent. Encara ara, estan desconcertats. Sembla que és de veres que no ho entenen. Encara creuen que és tot cosa de Más. I que aquest, encantador de persones sense la flauta d’aquell mític flautista d’Hamelin, ha aconseguit que tothom vaja a la Meridiana sense necessitat d’anar ell personalment.

Aquesta vesprada era interessant veure com alguns mitjans de comunicació espanyols anaven canviant els seus titulars a mesura que la gran manifestació de la Meridiana anava desbordant totes les previsions. “Millares de manifestantes”, decenas de millares” i “cientos de miles”. Poc podien fer davant de les imatges que tothom, ells també, estaven retransmetent en directe. Sembla que és veritat que encara no entenen què està passant. És com si no sabessin escoltar als altres. De dialogar, ja ni en parle.

Ara, sense temps per a res més, els representants dels partits unionistes, que curiosament es presenten dividits i enfrontats entre ells, hauran de tractar de convèncer als catalans que només són uns babaus que volen decidir per ells mateixos el que volen fer i el que no. I que això no és bo per a nosaltres. Que és molt millor que ho continuen fent aquells que ens insulten, menyspreen i que també reconeixen que ens exploten econòmicament des de sempre. Que com ja en saben, d’administrar, millor que ho continuen fent ells i no nosaltres.

Poques vegades he vist una campanya electoral en la qual els resultats foren tan previsibles abans de començar-la. Pot ser aquella del 1982 en la què el PSOE de Felipe González, quan encara podia convèncer als il·lusos, va escombrar la UCD d’Adolfo Suárez. Recorde jo tanques publicitàries des d’on Landelino Lavilla, candidat de la UCD, afirmava alguna cosa com: “No es imprescindible que los socialistas vayan a ganar las elecciones”.

Doncs ara, els unionistes enceten la campanya amb la mateixa moral. Sabent que perdran i que ho faran per molt.

Fins i tot el numeret provocador de l’extrema dreta davant de la llibreria Blanquerna a Madrid, els ha fallat. Local tancat, unes quantes dotacions de la policia per a protegir-la i quaranta manifestants. Sense comentaris.

A l’editorial de la Diada, Vicent Partal demanava la participació de tothom, a la Meridiana; perquè encara no s’havia guanyat res. Ara mateix, ja està clar que la gent, que el Poble de Catalunya, està a totes. I no s’aturarà fins assolir el seu objectiu, que es veu més a tocar que mai. Haurà costat tres-cents anys, però haurà valgut la pena. Quin goig viure per a veure-ho!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!