Les amenaces ja estan fora de control. Ho heu de saber, catalans. Si voteu pels perversos partits que demanen la independència, les plagues bíbliques us semblaran de pa sucat amb oli.
No només us faran fora de la Unió Europea (que mai ha fet fora ningú i que ha acceptat totes les repúbliques que s’han separat d’estats fallits, la URSS, Iugoslàvia) sinó que també estareu fora de tots els organismes internacionals. I vagareu per l’espai sideral sense rumb. I els bancs se n’aniran. Possiblement amb els vostres deutes, que ja s’apanyaran per a cobrar allà on vagen. I tindreu corralito i no cobrareu les pensions, i us vindrà l’exèrcit a fer-vos entrar en raó. I els vostres fills seran infeliços, i als vostres jubilats no els pagaran les pensions.
Falta dir que patireu sequera pertinaz, que quan plourà hi haurà inundacions i que apareixerà un volcà nou que se us empassarà. Tampoc han dit que s’estendran malalties encara desconegudes i terribles i que amb la vostra llengua bàrbara i provinciana no us entendrà ningú. I no tindreu ni ocupació, ni feina ni diners ni res de res, perquè sense ells, sense la oligarquia de Madrid i els seus socis catalans, no sou ningú…
Tot això, tot, s’assembla al que li diu un maltractador a la seva parella quan aquesta li planteja que el deixa. I que ja s’apanyarà ell sol. Aleshores, tot són amenaces.
El problema ara és que són amenaces buides i es nota. Es nota molt. L’exèrcit (que no en tenen de veritat d’operatiu) no el poden usar. En cas contrari, ja l’haurien fet servir.
De corralitos i daltabaixos econòmics, espereu el venciment dels deutes de les fallides bancàries, dels AVE buits de passatgers però construïts peti qui peti i de totes les obres faraòniques i inútils que hi ha escampades per tot arreu. Ja veurem aleshores, qui riu i qui plora.
Com veurem d’on trauran després el que reste d’Espanya els recursos per fer aquelles infraestructures que mai han construït només perquè beneficiaven Catalunya.
De tota la resta, res de res. L’únic que els resta de veritat és el Tribunal Constitucional. Arnat, però encara el tenen. El problema és que ja no se’l creuen, els catalans. Com la resta. Perquè són anys i panys d’anar explicant a la gent, un per un, el que hi ha de veritat i el que hi ha de fals, en totes les mentides, insidies i falsedats que s’escampen des de tants i tants mitjans de comunicació al servei de l’Estado Espanyol. Des de la Razón, que ja quasi sembla un còmic fins el mateix El País, que ja s’ha transformat en un ventilador de mentides cada vegada més mal redactades.
El problema d’Espanya, entenent Espanya com aquells que manen i viuen com a reis amb la suor de tota la resta, és que se’ls ha acabat el temps. Han caducat. I ni tan sols s’han assabentat. Ara ja quasi ningú escolta ni segueix els seus mitjans de desinformació. I, sobre tot, la gent els ha perdut la por. Ara, ja fa temps però cada dia que passa més, se’ls veu com el que de veritat són. Uns espantalls impotents i incapaços d’entendre una realitat que els està escombrant sense remei.
Només heu de veure els arguments que fan servir per tal que els catalans vulguen ser espanyols. Cap ni un. Ni un de sol. Només amenaces. Amenaces i prou.
La seva situació és exactament igual que la d’aquell pare que la única manera d’educar el seu fill és colpejar-lo cada vegada que aquest fa alguna cosa que no li agrada. Com el fill va creixent i ell es va fent vell, arriba un moment en el qual, quan comença a apallissar-lo per enèsima vegada, aquest es refà i el deixa ko. A partir d’aquest moment, la seva impotència és absoluta. I ara estan així. Enfonsats en la impotència. Per exemple, ara Mas ha suggerit (amb molta raó, per cert) que si Espanya no s’avé a negociar la independència, no acceptaran la part proporcional del deute espanyol. I el tremolor de cames s’haurà tornat a escampar per certs fòrums. És imminent l’amenaça segons la qual s’aigua es tornarà sang i ens arribarà la llagosta. Que, per cert, els valencians ja gaudim del mosquit tigre.
És necessari continuar treballant fins el darrer moment per tal de convèncer aquells qui encara puguen dubtar; que n’hi haurà. I amb el somriure aclaparador amb el qual ens reconeixem. Però ells ja han perdut. La buidor de les seves amenaces ho palesa. Com les trampes de darrera hora, que tampoc els serviran per a res. Com la curiosa avaria dels serveis de Correos. Amb aquesta mena de «serveis públics» a quina mena de país ens volen fer quedar?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!