Des de la Plana

Ja fa dies que es van coneixent informacions d’allò més interessants. Per exemple, les gravacions del ministre Fernández Ordóñez despatxant amb el seu subordinat de Alfonso per tal d’enfonsar els independentistes catalans. Com a dany col·lateral, varen reconèixer haver trinxat el sistema sanitari públic català. Això hauria de ser considerat un crim, però no ha passat gran cosa. Només que al senyor de Alfonso, el Parlament l’ha destituït de manera fulminant. Però a Espanya, res de res.

Per si de cas, un comissari de la policia, reconeix l’existència d’una «operació Catalunya» per tal d’impedir la seua independència. Una operació tan ben duta que fins i tot s’han perdut pens de memòria amb informació sobre les «investigacions» dutes a terme dins d’aquesta operació. Amb això, de passada, sembla confirmar-se una espècie de guerra entre sectors de la pròpia policia, que arriben al ridícul que al ministre d’Interior el graven al seu despatx i encara no sap qui ho ha fet. Ni molt menys, sabrà quantes gravacions li han fet i fins on han arribat aquestes gravacions. Sent malpensat, em puc imaginar al senyor Putin, per dir-ne un, escoltant-les – es veu que ell també parla castellà, quan vol- i somrient. Per alguna raó els vaixells russos s’aprovisionen a Espanya com si ho feren a sa casa.

D’altra banda, van eixint agressions gratuïtes només pel fet de parlar català. Des de la del cambrer de Baleària a Quimi Portet fins a la darrera de la conserge ignorant de la Universitat Miguel Hernández d’Elx. En aquesta onada, veig dos aspectes importants a remarcar. En primer lloc, que una vegada denunciat un, cada dia se’n denuncien més. I molts d’ells, al País Valencià. Especialment flagrant és la de la alta funcionària de justícia de Sagunt que s’arriba a inventar una llei inexistent per a justificar la seua negativa a parlar o llegir en valencià. M’agrada que la gent, la meua gent, deixe de callar davant d’unes agressions que mai han parat. Podria semblar que augmenten, però n’estic segur que no. El que passa és que les comencem a denunciar. I d’altra banda, també m’ha cridat l’atenció l’agressivitat amb la qual s’ha atacat, des del sectors més espanyolistes i intransigents als denunciants. Com aquells mitjans de comunicació que parlen d’una actitud d’intolerància de Quimi Portet davant d’un cambrer ignorant i maleducat.

També m’ha agradat la resposta de Baleària. Immediatament, varen demanar disculpes, varen dir que prendrien mesures per tal que no passés més una cosa semblant i, a les poques hores, varen anunciar que no hi hauria acomiadament del cambrer. Em sembla una actitud ferma, perquè de seguida, el cambrer es va disculpar en públic, va dir que no tenia res en contra del català i que només volia treballar. Per comparar, no espere jo cap disculpa per part del ministre ni tampoc per part de la Secretària del jutjat nº 1 de Sagunt que s’inventa lleis que no existeixen. I això que el seu problema és que l’han enxampada en la seua mentida. Caldria que diguera alguna cosa, però no ho farà.

Pel camí, han hagut unes altres eleccions, que diuen que les ha guanyades el PP, però que encara no ha gosat fer govern, perquè ningú vol pactar amb ell, tret de Albert Rivera, però que no té prou diputats per a fer majoria absoluta. I així com qui no vol la cosa, ens assabentem, immediatament després de les eleccions, que el govern en funcions – més de dos-cents dies en funcions- ha tret més de 8000 milions d’euros del fons de garantia de les pensions. I ara només queda una tercera part, en aquest fons, del que hi havia el 2011. Només per a pagar tres mesos. No es tracta de les pensions dels qui s’han de jubilar d’ací a vint anys. Es veu que es tracta de les nòmines dels jubilats que ja ho estan, de jubilats, per al mes de juny de l’any que ve. Per cert. Uns jubilats que es veuen obligats a mantindre fills i nets amb les seues pensions i estalvis, perquè els sous que es paguen a l’Estat Espanyol, cada vegada s’allunyen més dels europeus i s’apropen més als de Bangla Desh.

Per si no n’hi hagués prou, ara fa un parell de dies s’engega una nova operació de la Guàrdia Civil a uns quants ajuntaments per tal de buscar contractes que puguen incriminar algun independentista. Com cada vegada, la notícia arriba primer a la premsa amiga, que segueix volent fer safareig del no res, al temps que els grans corruptes i corruptors de l’Estat segueixen robant sense que les seues malifetes tinguen cap mena de càstig. I, com cada vegada, tot s’acabarà com ha començat. Sense més ni més.

També hem conegut l’informe Chilcot, que conclou que Toni Blair era un miserable mentider que va mentir descaradament amb l’únic objectiu d’involucrar el seu país en una guerra que es feia per altres motius. I va el personatge i es permet demanar perdó. Perdó. Que vaja i ressuscite als morts per a res; o per afavorir els comptes de resultats de les empreses que li reien les gràcies. Però igual que hem conegut un informe Chilcot, ací encara és l’hora que hi haja un altre informe que indique quin va ser el paper, més enllà del de pallasso útil, de JM Aznar. Un altre que encara es passeja pel món venent unes memòries que algú li haurà escrit perquè ell, més enllà dels abdominals no sembla tindre res més aprofitable.

I, per si no n’hi hagués prou, encara ens hem de sentir als partidaris de canviar Espanya demanant-nos paciència i comprensió, perquè segur que tot canviarà a partir d’ara.

I tant, com canviarà. Amb un deute com el que té l’Estat Espanyol de més del 100% del PIB, unes infraestructures que podem classificar entre inútils – AVE, autopistes radials o aeroports aturats (Castelló o Ciudad Real) o mantinguts a base de subvencions astronòmiques (Barajas), obsoletes (xarxa de ferrocarrils) o directament inexistents (Corredor Mediterrani) i unes retallades en investigació que han abocat els millors joves i talents a abandonar el país, la única possibilitat és una fallida. Una més de les que ja ha protagonitzat al llarg dels darrers segles.

Mentre això arriba, encara hi ha qui ens vol fer creure que amb una mica de bona voluntat, Espanya s’avindrà a entendre’ns millor, als qui no pensem com les elits de l’Altiplà Central. Unes elits que tenen, com a gran objectiu, viure a cos de rei sense cap maldecap. I res més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!