Des de la Plana

L’any passat, si no vaig errat en van ser quarana-huit. De mitjana, una dona assassinada cada setmana a mans de la seua parella. O ex-parella. Se’n diu violència de gènere, perquè hi ha molt de llepafils que pensa que s’ha de fer servir un llenguatge políticament correcte. Aquest any, ja en van com a mínim dues. I és que, a més a més d’habituals, les morts violentes a mans dels homes que els són propers ja no solen arribar ni a les primeres planes dels diaris.

Un veritable escàndol. Una xacra social. Quan algú dóna la seua opinió, sempre està d’acord en que això no pot ser. Que és una barbaritat. Però, desgraciadament, és un fenomen que no minva. Ans al contrari. I que només és la punta de l’iceberg del masclisme estúpid de la nostra societat.

Després de les darreres eleccions, tant a Catalunya com a Espanya, unes quantes dones han ocupat llocs importants i destacats. Per exemple, la nova alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena. O la presidenta de les corts, Carme Forcadell. I elles, però no només elles, han començat a fer coses que realment tenen encara poca importància real més enllà del que significa el gest; però que resulten molt vistoses.

I va i resulta que a les cavalcades del Reis, a València o a Madrid, s’ha substituït els Reis per Reines. I aquest fet tan intranscendent ha originat una allau d’insults terribles. I no només provenen d’eixelebrats anònims. També n’hi ha per part d’eixelebrats que tenen tribuna pròpia als mitjans de comunicació.

Com era d’esperar, no ha passat res. Ni s’ha clausurat cap mitjà de comunicació, ni s’ha encausat cap d’aquests energumens per insultar gratuïtament autoritats, dones o dones exercint l’autoritat del seu càrrec.

Encara que ens sàpiga greu, vivim en un país misògin i socialment endarrerit. El col·lectiu masculí continua pensant en la seua superioritat sense cap fonament. Des de sempre, per la mateixa feina és tradició que el sou dels homes siga superior al de les dones. O que quan en una parella algú ha de deixar la feina per atendre fills o malalts siga la dona qui ho fa. Ens sentim molt cofois distorsionant el llenguatge per aparentar que no som masclistes però tan sols ho fem encara més evident. No es tracta de de dir els ciutadans i les ciutadanes. O els operaris i les operàries, o d’anar repetint qualsevol ofici o actitud de qualsevol persona. És tan senzill com tractar igual als uns i a les altres. I això no ho fem. Per contra, mantenim i cultivem mites segons els quals les dones han d’estar excessivament primees. Que jo sàpiga, no s’ha empresonat ningú per tindre una pàgina web que promoga l’anorèxia.

Permetem que en la publicitat s’associe la possessió de determinats bens materials (vehicles, perfums o desodorants, per esmentar-ne tres, però n’hi ha més) amb riquesa i poder. I, sistemàticament, en aquesta mena de publicitat, les dones solen tindre un paper decoratiu en el millor dels casos. I tampoc sé de cap campanya de boicot a cap marca concreta per aquest motiu. O que l’Administració haja obligat a retirar cap anunci.

De la mateixa manera que, cada vegada amb més freqüència, jerarques de l’Església catòlica expressen i defenen en públic opinions envers les dones completament medievals. Ni espere el processament de cap d’ells per aquesta causa, tampoc. Més faltaria!

Probablement, tot siga un conseqüència més de l’enfonsament de la societat del coneixement. Des de fa molts anys, en l’ensenyament s’han anat imposant unes teories que defensen, novament sense cap argument sòlid, que per a ensenyar, no cal saber res d’allò que s’ensenya. N’hi ha prou amb «saber transmetre el coneixement». Des d’aleshores, cada vegada es demanen menys coneixements per accedir a la carrera docent. A qualsevol nivell, però especialment a l’ensenyament primari i secundari.

La conseqüència són generacions senceres de joves que, després de deu anys o més d’estar en l’escola, són incapaços d’entendre allò que lligen. Aquest col·lectiu, com més temps passa, més nombrós és. Lògicament, per a ells el coneixement no té cap importància. Associen la felicitat amb la possessió d’allò que la publicitat els anuncia. I dediquen tots els seus esforços a coses com ara «anar a la moda», «tindre el darrer model de cotxe», «usar el perfum més adequat», «tindre la darrera tauleta o mòbil que s’ha posat a la venda» o «tindre l’aspecte saludable que s’estila» (musculat ell i massa prim ella, per norma general). Aixina, sota una aparença de «rebels» viuen completament sotmesos a un sistema que es limita a dir-los quin és el proper objectiu que han d’aconseguir en cada moment. Igual que en videojoc d’aquells de moltes pantalles. Quan n’assoleixes una, ja perd tot el seu valor perquè s’ha de superar la següent. En aquest esquema, el coneixement, no només no té cabuda; també és perillós.

Possiblement, aquest és un dels motius pels quals ara les dones són atacades. Perquè davant del fracàs absolut dels models socials i econòmics gestionats pels homes, ara són elles les qui comencen a acostar-se al veritable poder. I molt sovint la seua manera de fer és molt diferent a la dels homes. Esmentaré només dos fets relacionats amb un acte tan innocent com de poca transcendència aparent: la Cavalcada dels Reis Mags. Què passa si es substitueixen els Reis per Reines? O què passa si a la zona VIP, on abans anaven a veure la cavalcada els rics, els poderosos, els polítics del moment i les seues famílies, ara es reserva per a persones amb poca mobilitat?

Podríeu pensar que no passa res. Al capdavall, la mera existència dels reis s’esmenta només en un dels Evangelis. I una bona part de la nostra societat, no és ni tan sols catòlica. I a tothom li semblarà bé, si se li demana separadament, que s’habilite una zona per tal que les persones amb mobilitat reduïda puguen gaudir de la cavalcada.

Però no. Justament són aquests gestos els que escandalitzen els «guardians de la ortodòxia». I el seu únic argument és: «On anirem a parar?» I tenen raó. Si els polítics que només serveixen per a fer favors als empresaris que no serien capaços de fer funcionar cap mena d’empresa sense disposar dels favors d’unes administracions públiques de les quals reneguen en públic. Si tots ells, juntament amb les seues famílies no es poden exhibir per damunt de la gent normal i treballadora, quedarà clar que no són res d’especial. I si es permet que «tradicions ancestrals» com la Cavalcada dels Reis, que la més antiga és la d’Alcoi i té poc més de cent anys, es modifiquen sense permís dels capitosts de Església que malden per mantindre uns privilegis fora de mida. Si es permeten aquestes coses aparentment innocents i no es fa res per combatre-les, és segur que se’n modificaran d’altres. I aleshores, més prompte que tard, quedarà clar que molt dels que se’ns vol vendre com a important no ho és tant. I que val més un somriure de felicitat que un perfum car. O que la salut és més valuosa que qualsevol cotxe. I que el respecte envers els altres sempre resulta més gratificant que la violència gratuïta.

Possiblement, aquesta és la raó darrera que s’amaga al darrere dels atacs i els insults a les dones que comencen a exercir una mica de poder. La por. La por terrible a quedar desemmascarats com ele que realment són, aquells que insulten. Unes persones insignificants amagades al darrere duna tasca aparentment important. Només aparentment.

Veges que aquests insults tan magnificats i amplificats no vinguen en realitat, de part del gran, de l’immens, de l’inimitable, del poderós i fantàstic Mag d’Oz.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!