En el mes de març del 2011, el Parlament valencià que presidia Francisco Camps va aprovar una reforma de l’Estatut del País Valencià (ell en diria Comunidad Valenciana). Segons aquesta reforma, que es va encetar el 2005, el finançament per als valencians hauria d’anar lligat al percentatge de població. Des d’aleshores, el PP no ha considerat oportú presentar aquest projecte a las Cortes Españolas. Evidentment, no anaven a retallar els seus beneficis per a l’Administració central en favor d’uns desagraïts com els valencians. Ara, però, el PP valencià ha canviat de parer. I ha perdut el poder a valència, també. De manera que avui mateix, tres diputats valencians aniran a defensar a Madrid aquesta reforma de l’Estatut que hauria de permetre resoldre (si més no en part) l’espoli sistemàtic al qual estem sotmesos els valencians. I un dels tres diputats que hi anirà és del PP. Jorge Bellver. Els altres dos, seran Manuel Mata, del PSOE i Fran Ferri, de Compromís.
A Madrid s’aprovarà aquesta reforma. De manera que tothom puga dir que s’ha aconseguit alguna cosa. Però com al mes que ve, o a l’altre a més estirar es dissoldran las Cortes per a convocar noves eleccions, tornarem a la caseta d’eixida. Estarem igual que estàvem. Sense diners i sense esperança que ens en arriben. I continuarem, malgrat que la nostra renda per càpita és inferior a la mitjana espanyola, aportant recursos a la resta de l’Estat per allò de la «solidaridad». Altres en diuen ofrenant noves glòries a Espanya i fins i tot ho canten (amb música del mestre Serrano).
Val a dir, però, que els valencians ja comencem a estar prou farts, de tot plegat. Perquè després d’uns anys, massa, de governs que només es preocupaven dels grans esdeveniments i d’omplir-se la butxaca, ara la nostra economia està molt malament. Malgrat els cants de sirena segons els quals ja estem eixint de la crisi, l’atur que patim és terrible. Tenim un 30% de xiquets que no tenen garantit un àpat al dia si no el poden fer als menjadors escolars. La major part dels contractes que es signen són molt precaris. Molts d’ells, per a menys d’una setmana. I amb sous escandalosament baixos. I aquesta situació ha anat fent forat, entre la gent. Per moltes promeses que es facen i moltes mentides que es diguen, cadascú sap la situació de sa casa. I, qui més qui menys, quan la compara amb la de fa cinc anys o amb la de fa deu, veu que la nostra qualitat de vida ha empitjorat.
Fins ara, i des de fa molts anys, el Poder central, davant de qualsevol possible problema gros al País Valencià, trei el fantasma de l’anticatalanisme i amb poc d’esforç aconseguia desviar l’atenció. Però ara, sembla que la situació està canviant. D’una banda, els empresaris valencians també comencen a prendre consciència que «ofrenar noves glòries a Espanya» no només els ix molt car, sinò que pot acabar amb ells. Perquè la nostra és una activitat molt exportadora. I les estructures de transport les tenim de molt baixa qualitat, quan les tenim. De manera que aquesta vegada, aquest anticatalanisme ferotge, il·letrat, bàrbar, inculte i violent està més sol que mai. Els està costant fer forat, malgrat els seus esforços. Encara que el nou Govern Valencià malda per girar full el més de pressa que pot de les nefastes polítiques del passat, els atacs de l’ultradreta no acaben de fer forat. En molts casos, perquè no tenen cap mena de base. Per exemple, el Pla de Normalització Lingüística de València que ha començat a aplicar el nou alcalde, fou aprovat (i mai aplicat) per l’anterior alcaldessa. Els atacs furiosos contra el Conseller d’Educació no han minvat el recolzament a aquest per part de totes les comunitats educatives. I alerta, que aquest mes de setembre s’han produït els relleus dels càrrecs intermedis a la Conselleria de Sanitat. Per molt que es vulga amagar, els nombrosos casos de corrupció que han eixit, ixen i eixiran, sempre afecten als mateixos. I d’això no es pot acusar als catalans. Ni als coreans del nord.
D’altra banda, les xarxes socials han canviat, i molt, la circulació de la informació. Desaparegut canal9, els valencians ens vam haver d’actualitzar, tots, per tal d’aconseguir estar informats. I ara és difícil que obeïm les consignes i proclames d’alguns mitjans que, tradicionalment, feien el paper del piròman.
El cas és que, malgrat el que s’aprove o no a Madrid aquesta setmana, els valencians continuarem igual. Fotuts. I amb personatges com la Isabel Bonig afirmant que, perquè a l’aeroport de Castelló ja aterren cinc o sis avions a la setmana, tots els qui hem denunciat aquest balafiament hauríem de demanar perdó. Caldrà veure quants diners perd, aquest aeroport, amb el nivell d’ocupació que tindrà. I veure també si es mantenen, aquestes destinacions. Mentre, ella no ha demanat perdó per res. Ni pels morts del metro, ni pels saquejos a tort i a dret perpetrats per membres de governs del seu partit ni per res. Com va dir fa pocs dies, «Gestionando, gestionando, perdimos el alma». Tota una frase per ofrenar. A qui la vulga.
Veurem ara quina és la reacció dels valencians. La primera etapa, la veurem, segurament, a les eleccions generals que seran abans del Nadal. Ja veurem què passa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!