Se m’adudeixen unes poques reflexions:
1.- Ara? Després d’anys d’haver rescatat els ciutadans a uns bancs gestionats per irresponsables i ignorants que, a més ens han robat i estafat i ni tan sols n’ha anat un de sol a la presó? Quan només a l’Estat Espanyol ens ha costat la broma més de quaranta mil milions (sense comptar les despeses de les retallades, els suïcidis per por a un desnonament, els qui regiren els contenidors de les escombraries o els qui se n’han hagut d’anar).
2.- Si ara han descobert que aquesta era la mesura correcta, per què no l’han presa abans? I, encara més. Si fins ara estaven en un error, cóm és que els responsables són els mateixos? No s’ha cessat al president i consell del BCE de fa un any, o dos o tres, que son els mateixos d’ara? O als polítics sense volada que els mantenen en el càrrec?
3.- Per què, si es vol fer arribar aquest diner a les famílies, les empreses o les persones, no es fa directament? Quina necessitat hi ha d’uns bancs que no tenen cap funció social i que s’entretenen comprant i venent paperets (accions o bons o futurs o coses encara més estranyes) quan no son senzillament línies en un programa d’ordinador? Di els bancs volen jugar a matar marcians, que ho facen però que s’autofinançen.
4.- I la darrera i, al meu parer més important: Quina economia diuen que volen reactivar? Ara mateix, els europeus es poden classificar en dues categories, econòmicament parlant: Els desnonats o exclosos i els empobrits (la immensa majoria dels qui vivim d’un jornal o salari, que hem vist com ens han abaixat el sou mentre que tots els serveis han pujat de preu) i els qui no han patit la crisi (molt pocs).
Aquests darrers, pel seu poc nombre, no són gaire importants, a l’hora de sumar. Son rics, però pocs. Només es poden comprar una casa de rics, un cotxe de rics o anar a sopar a un restaurant de rics una vegada cada nit.
Als altres, per a poder reactivar la economia, ens necessiten. De fet, necessiten que ens canviem el televisor, el cotxe, la rentadora, l’assecador de cabell o que ens n’anem de vacances a un hotel.
El seu problema és que, molts de nosaltres, obligats per els propis responsables de la ruïna a viure amb menys, hem descobert que moltes de les coses que ens escarrassàvem per tindre, eren només això: coses. Inútils en molts casos, intranscendents en altres.
Per exemple: per a què vull un televisor nou si els programes son igual de lamentables? Quina necessitat tinc de tindre un cotxe nou si per anar a treballar puc anar a peu o en transport públic? I per anar de viatge? em direu. Cert. En llogueu un per al temps del viatge, i només haureu de pagar per allò que utilitzeu. I l’any que ve, tornareu a tindre un cotxe nou i sense pagar-lo sencer.
Quina necessitat tinc d’anar a una platja de centreamèrica si a vint quilòmetres de casa n’hi ha una de molt digna i mai hi vaig perquè em fa mandra?
Per a què vull una assegurança de salut si puc tindre una bona sanitat pública? O un col·legi privat si l’ensenyament públic és bo?
Ai, caram. Què curiós. En sanitat, en empreses dedicades a la dependència o en educació, els bancs sí que han invertit, darrerament. Els mateixos que ens han enfonsat en la misèria.
El que crec que està en fallida és el “sistema”. Aquell que basa el progrés en un “creixement”, que només compta el “PIB”, els riscos de la inflacció (pujades de preus), de la poca inflacció o de la deflacció (baixada dels preus).
Qui està tocat de mort és el capitalisme. Però clar, als seus mandarins, els sap greu haver de desaparèixer, de resignar-se a treballar com la resta de mortals.
Caldrà buscar una manera diferent de fer les coses. I no podem esperar massa. Segurament, és més urgent que canviar de cotxe. O de televisor. Que, per cert, si el teu equip guanya el mundial de futbol, segur que et fan una rebaixa. Quin deu ser, el meu equip?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!