Des de la Plana

Aquestes hores estan resultant apassionants. Després de la negativa de les CUP a investir a Mas, gairebé tothom ha dit la seva. Mas, que acaba d’afirmar que convocarà eleccions el dilluns si la CUP no rectifica. Baños, que ha presentat la seva dimissió. Junqueras, que demana diàleg fins al darrer minut. L’ANC, que demana un acord abans del diumenge. Tothom i tots amb pressa. Hi ha reaccions al Twitter, als diaris espanyols, a les entrevistes radiofòniques. A tot arreu. Perquè és molt el que hi ha en joc. Res més i res menys que la independència de Catalunya. I després d’unes eleccions en les quals dos milions de catalans han votat a favor d’aquesta independència.

Per això caldria, segurament, plantejar-se la situació actual com una novel·la policíaca, d’aquelles d’intriga i misteri fins a la darrera pàgina.

En realitat, ara mateix, tal i com estan les coses, només hi ha tres eixides.

1. No hi ha cap mena d’acord, el dilluns es convoquen noves eleccions i al març es torna a començar. Aleshores, l’adversari serà En Comú Podem, que planteja la possibilitat d’un referèndum però que ja veurem com va. Al meu parer, no convé a cap dels partits independentistes.

2. S’arriba a un acord abans del dissabte, Mas és investit i el Procés continua endavant. Sembla difícil, ara mateix tal i com estan les coses si ningú està disposat a cedir.

3. S’arriba a un acord abans del dissabte, però Mas no és investit. Ho és qualsevol altre candidat i el Procés continua endavant.

A les novel·les policíaques, per saber abans del final qui és l’assassí, sempre cal tindre clar qui guanya i qui no ho fa amb cada mort. I en aquest cas, hi ha un subjecte molt important que s’esmenta poc en tots els debats, per molt apassionats i ben documentats que siguen: el Poble.

En realitat, que el procés cap a la independència continue o no afecta al Poble de Catalunya. I si s’ha arribat fins ací ha segut per la mobilització d’aquest mateix Poble. I pels dos milions de votants del 27S. O els quasi dos milions del 9N. O pels qui es van mobilitzar i van omplir la Via Catalana, la V d’enguany o les enormes manifestacions des del 2010 en avant. Al principi, els partits polítics no estaven, amb aquesta gent. Va ser després, que es varen afegir. És el futur d’aquesta gent, del que es parla. I, després de molts mesos d’avançar a poc a poc però amb fermesa, ara sembla que estem en un atzucac.

I cal eixir d’aquest atzucac perquè romandre-hi, a qui perjudica és al Poble de Catalunya. A ningú dels aparents protagonistes el perjudica tant com a la gent. A la gent que vol tindre el que no té. Infraestructures, prestacions socials, sanitàries i d’educació d’acord amb el que els pertoca. Dret a ser respectats. Un govern que els governe i que no els maltracte. Per tant, del que es tracta és d’eixir de l’atzucac.

Evidentment, per eixir cal voluntat d’acord. I ara mateix, aquest acord depèn dels diputats del Parlament, que són els qui han d’investir al President. A un President que, tal i com estan les coses, ha de ser de consens. Com tota la resta. Perquè la tasca que s’ha de fer és important, dura i difícil. I cal molt recolzament. El més possible.

Ningú, ara mateix, hauria d’anteposar els seus interessos als del País. Ningú. I tampoc es pot prescindir de ningú. Tothom hauria de tindre molt clar que serveix al seu poble. Si el candidat de JxSí és Mas i aquesta candidatura desperta adhesions i rebuig, pot ser caldria atorgar-li a la persona algun altre lloc dins d’una estructura de govern. I pot ser Romeva, o Junqueras o qualsevol altre qui haja de fer aquest paper. Però aquesta decisió, la de fer-se a un costat per quedar en un segon pla mentre un relleu fa de capità del vaixell en els temps més difícils l’ha de prendre el propi candidat. Artur Mas. Al capdavall, continuar en els seu càrrec depèn del recolzament dels seus, que sembla fora de dubte. Però també del seu interès pel País.

Si admetem que el gran damnificat pel no acord és el Poble del Catalunya, pot ser, la pregunta que caldria respondre per saber si qualsevol posa per davant els seus interessos als del País seria: Si cal que jo cedeixi el meu lloc per al bé del procés, estic disposat a fer-ho? I ja de passada. Continuaré donant suport, encara que no siga jo el qui està al davant?

En un altre ordre de coses, és semblant al que passa en els equips de ciclisme professionals? Us en recordeu quan Perico Delgado era el ap de files i Indurain li feia d’equip? I recordeu com un bon dia es van intercanviar els papers i es van guanyar un munt de Tours de França? Doncs això. Si del que es tracta és de no anar a març, cal un acord. I de pressa. En cas contrari, també caldrà veure si els candidats s’han de mantindre. Però a mí em sembla que per a la Història, un títol bonic seria “l’acord dels Reis”. Què voleu que us diga? Em sona bé.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!