Des de la Plana

Avui és quinze d’octubre. Fa setanta-cinc anys, tal dia com avui van afusellar el President Companys. Ho van fer per venjança i per espantar els catalans. Va ser un crim perpetrat després d’un judici absolutament irregular. El va assassinar el Règim Franquista que venia de guanyar la Guerra Civil. El va capturar la policia alemanya del Reich de Hitler a la França ocupada. L’home s’hi va quedar a França perquè en un bombardeig s’havia perdut el seu fill Lluís (Lluïset, que li deien a la família).

Avui, quinze d’octubre del 2015, el president Mas, haurà de declarar davant del TSJC per haver organitzat les votacions del 9N.

No crec que la coincidència de les dates siga un atzar. El 1940, l’interès dels franquistes era clar. Si afusellem el vostre President sense gaires miraments, què no farem amb vosaltres?

Possiblement, ara també. Si condemnem el vostre President per haver organitzat una consulta, què no farem amb vosaltres?

Però les circumstàncies han canviat. I força.

El 1940, el Reich alemany ja feia més d’un any que havia encetat la Guerra Mundial. El mateix Reich que va ajudar d’una manera decisiva els franquistes a guanyar la Guerra Civil. Ràpidament, havien conquerit i ocupat Holanda, Bèlgica i França. Semblava que els nazis acabarien guanyant una guerra que acabarien perdent encara no cinc anys més tard. En aquell moment, només el regne Unit, resistia. I el règim de Franco no dubtava en fer ostentació de la seva admiració per l’Imperi Alemany. Fins i tot, descartada la intervenció directa en la Guerra, poc després van enviar a Rússia la División Azul.

El cas és que setanta-cinc anys després es repeteix un gest semblant. Però els catalans no semblen atemorits. Més bé semblen decidits a anar-se’n. A deixar enrere una Espanya que ni els ha entès mai ni els ha volgut entendre. Que s’ha limitat a treure’n profit en benefici propi i prou.

Possiblement, una part dels motius pels quals es jutja al president Mas és que és el successor de Jordi Pujol, el President que més anys va exercir el càrrec de la Generalitat restaurada després de la Transición. Un procés que va voler transformar la dictadura franquista en una democràcia; però que ho va fer sense demanar cap responsabilitat als responsables de la dictadura. Un procés en el que es pretenia que la gent oblidés els quaranta anys de por, de repressió, d’injustícies, d’assassinats, de revenges i de robatoris com si mai hagueren existit.

I ara, després que el Poble de Catalunya i els seus dirigents encetaren un procés per a canviar l’Estatut, un procés que començà fa molts anys i que va ser avortat per la intransigència dels hereus del franquisme ancorats en el poder, aquest poder central de l’Estat Espanyol està desconcertat.

Ho està perquè els catalans no s’han fet enrere, en el seu afany de millorar. I han passat, en els darrers deu anys, de demanar un nou Estatut, a demanar directament la Independència. I ho fan cada vegada amb més vehemència, amb la veu més alta, però sense perdre el somriure. I no només. A diferència de l’any quaranta, la situació internacional també ha canviat. I les simpaties i les complicitats de les quals disposa ara Catalunya són moltes i de molt de pes.

Per això hi ha desconcert, a les altes esferes de l’Estat Espanyol. I desesperació.

I deuen pensar que jutjant el President Mas, la resta es farà enrere. Però estan equivocats. I molt. El procés d’independència no comença en el President Mas. Ell no era independentista. S’ha hagut d’afegir al procés per tal de no quedar endarrerit. Ell no és el motor. Com es podia veure en la propaganda electoral de la CUP, el motor és la gent. La mateixa gent que el passat nou de novembre va aportar més de quaranta mil voluntaris per tal de dur a terme la consulta. La mateixa gent que s’ha autoinculpat al costat del seu President (en funcions) i que el TSJC no ha acceptat a través del seu Registre d’Entrada. La mateixa gent que ara enviarà aquestes autoinculpacions per correu certificat.

A hores d’ara, després d’uns resultats a les darreres eleccions del 27S quasi aclaparadors, el Poder central encara creu que atacant el President Mas aconseguiran fer recular la gent. La mateixa gent que ja fa uns quants anys que omple avingudes, carreteres i el País sencer demanant la Independència.

L’Estat Espanyol es veu que és de fer coincidir les dates. Quan es va morir Franco, també el van mantindre viu fins el 20 de novembre, per tal que coincidís amb la data de l’afusellament de José Antonio Primo de Rivera. No els ha servit de res.

Aquesta vegada, aquest 15 d’octubre, també crec que el seu gest serà inútil.

De fet, ja es comença a veure la reacció internacional.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!