El blog de Jordi Piqué

“Les comunico que no aspiraré ni aceptaré,
repito, no aspiraré ni aceptaré el cargo de presidente del Consejo de
Estado y comandante en jefe“. Amb aquestes paraules el president Fidel Castro
ha comunicat per carta la seva retirada definitiva del poder que, per
més de 50 anys, ha exercit a Cuba. Sembla mentida que després de les
múltiples convulsions que ha patit el món des de fa mig segle, encara
avui estem parlant d’una figura que va arribar al poder en els primers
dies de 1959.

No sóc jo qui mostri diferent criteri a l’hora de censurar les dictadures, siguin d’esquerres o de dretes. Fidel Castro
va instaurar un dur règim militar per acabar amb un altre desastre
nacional cubà, un paradís de joc i corrupció que els Estats Units
d’aquell moment van fomentar, impulsar, protegir i -per suposat-,
gaudir durant els darrers anys de Fulgencio Batista.
Potser sí que el país va millorar en l’àmbit social -sempre i quan ens
importi tres raves tot el conjunt de llibertats individuals i
col·lectives pròpies d’estats democràtics-, fent arribar l’educació i
la sanitat al comú de la ciutadania. Però segueixo creient que cap
dictadura és bona i que el millor govern pels pobles -o el menys
pitjor, com diu el tòpic-, és la democràcia. Tot plegat pot resumir-se
en mig segle d’estupideses i barbaritats. Des del desembarcament
frustrat de Bahia Cochinos, fins les improductives polèmiques entre els
intolerants d’un i altre banda de l’estret de Florida, passant per la
crisis dels míssils, el bloqueig econòmic -un xic sui generis- dels
Estats Units, o l’èxode de refugiats durant els ‘90.

Ara resta conèixer el final d’aquesta història. En
un món on ja fa dècades que el comunisme (o la seva versió més light
anomenada “socialisme”) va mostrar-se impotent per fer progressar les
societats, semblen multiplicar-se les possibilitats d’una transició cap
a un estat democràtic que necessàriament ha de ser pacífic, ordenat i
de consens. Potser no ara, potser no encara amb “el dictador” present (”Prepararlo para mi ausencia, psicológica y políticamente, era mi primera obligación después de tantos años de lucha“,
poden ser les seves profètiques paraules incloses en el comunicat),
potser mai amb una vella guàrdia present a la columna vertebral del
sistema de govern, però tampoc hem de negar-nos a considerar que en Raúl Castro té la paraula i l’oportunitat; altre cosa no podria ser més que la decepció.

_{[ Publicat a www.jordipique.net el 19 de febrer ]}

Links d’interès:

• Comunicat de Fidel Castro al diari Granma

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!