El blog de Jordi Piqué

Corren algunes cancelleries europees -també unes
poques més enllà del vell continent – un xic alterades amb la
declaració d’independència de Kosovo. Anglaterra, França, Itàlia,
Alemany i els Estats Units ja han anunciat que donarien reconeixement
oficial a la nova república que avui ha nascut; altres van notificar
que farien exactament el contrari i la resta s’ha posicionat de manera
pública o reservada a favor i en contra. En aquesta darrera actitud cal
alinear a la Rússia de Putin (etern aliat del règim
nacionalista serbi, del d’abans i d’ara -si és que en allò que és bàsic
algú pot detectar-hi diferència alguna-), la Turquia d’Erdogan -aquell que es co-partícep de l’Aliança de les civilitzacions- i Espanya -sospito que la de Rajoy i Zapatero-.
El cas és que aquestes tres nacions -més Sèrbia, evidentment-
aclareixen que el motiu del seu no-reconeixement és que la declaració
unilateral d’independència vulnera les lleis internacionals. Però
l’altra part que ja no s’amaga és la temença que els contenciosos
interns que aquestes nacions mantenen puguin veure’s incentivats per la
resolució kosovar. He de dir que personalment ho tinc força clar; crec
l’exemple de Kosovo -com el de Montenegro, Macedònia, Txèquia,
Eslovàquia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Herzegovina i més enllà,
Lituània, Letònia, Estònia, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, no faran
augmentar ni en un sol vot a Catalunya o Euskadi en el camí de la
independència, perquè només es pot recórrer aquesta via si així ho vol
un majoria prou qualificada dels ciutadans d’aquests territoris; una
majoria coherent i conscienciada que, a hores d’ara, no és una actitud
oberta i declarada.

Diuen aquells que volen negar el dret de Kosovo a
existir que no accepten el precedent jurídic que significa una
independència bilateral. No accepten, per tant que, com explicava el
propi Bill Clinton en el post anterior, un poble -després de veure com la seva autonomia és anul·lada per un algú com Slobodan Milosevic,
prohibida la seva llengua, auto-governar-se, sotmès a neteja ètica,
assassinats milers d’homes, dones i nens i obligats a desplaçar-se
centenars de milers de persones-, pugui decidir el seu futur, el seu
destí. El cas és que sembla ser que els seus aires “demòcrates” tenen
un clar límit: la unitat del que considerin “el nostre país”. Però
aquest raonament, més propi del segle XVIII que dels inicis del XXI
comporta una demencial aplicació pràctica: les úniques dues vies per la
independència són, o bé un referèndum amb el vist-i-plau de l’estat del
qual es vol escindir, o bé la guerra (Bòsnia i Herzegovina, Croàcia,
Eslovènia). Així, ningú discuteix que per l’estret marge d’un 5% dels
vots (55% del total), una nació pugui declarar-se estat -cas de
Macedònia- amb el reconeixement a ulls clucs i joiós de la Unió
Europea, però hom pot negar-se a acceptar la independència de Kosovo
amb un 90% dels “sí”.

Ja no és, per tant, una qüestió de principis o d’interessos, sinó malhauradament de pors.

_{[ Publicat a www.jordipique.net el 18 de febrer ]}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!