El blog de Jordi Piqué

Aquesta és una de tantes històries d’amor, i com a tal, necessàriament ha de ser trista. En Màrius Torres i Mercè Figueras es van conèixer al sanatori de Puig d’Olena,
on ell ja es sabia perdedor d’una cursa que no podia guanyar contra la
tuberculosi. Així és que, l’amor finit i perdurable, nasqué de la
realitat i dels versos que en Màrius escrivia entre
la solitud personal i una realitat d’un poble que s’encaminava cap a un
destí cert de tragèdia i desesperació; la guerra civil trucava ja a les
portes.

En Mahalta -nom que en els poemes prèn la Mercè–
veurà com l’amistat, l’amor i la mort, la consciència del temps, la
transcendència, la bellesa del món, la musica identificada amb la vida…
seran els darrers pensaments del senzill home que morirà al 1942.

“Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-”
Març, 1937

_{[ Publicat a www.jordipique.net el 12 de febrer ]}

Links d’interès:

• Artícle “Màrius Torres”, per Margarida Prats (Pencatalà Website)
• “Cançó a Mahalta“, per Lluís Llach

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!