El blog de Jordi Piqué

Au dessus de la melée

11 de març de 2008
General
0 comentaris

Auditoria als partits

A hores d’ara tothom coneix -si més no les grans
xifres- els resultats de les eleccions que van celebrar-se ahir. És
vint-i-quatre hores després quan els partits es reuneixen en els seus
particulars bunkers per tal d’analitzar tant aquests resultats com
posicionar-se pel futur més immediat. Des d’aquest blog hem près el
nostre ordinador portàtil, corbata al coll i bola de vidre per mirar
d’explicar què s’ha pogut escoltar a la seu de cada partit polític i
quin serà, a grans trets, la seva actuació.


psoelogo.jpg
Diputats: 169 / Vots: 11.064.524 / Percentatge: 43,64% (45,33% a Catalunya)

Anàlisi. José Luís Rodríguez Zapatero
aconsegueix una clara majoría que fins i tot el permetrà governar sense
la necessitat d’arribar cap pacte de legislatura. Els analistes
coincideixen en confirmar que el PSOE s’ha beneficiat de les baixades
d’ERC a Catalunya i d’ IU a Espanya. El fet és que el tercer millor
percentatge de vot socialista de la democràcia recent confirma el
recolzament de les polítiques socials, mentre que no pateix cap càstig
per la seva gestió de temes tant difícils com el terrorisme o
l’estructura de l’estat.

Catalunya. Tal i com dèiem en el post anterior: “És
clar que els socialistes també haguéssin aconseguit la victòria sense
aquestes excel·lents dades, però les xifres catalanes marquen la
diferència entre el que hagués estat un triomf ajustadíssim i un govern
en posició extremadament dèbil del que avui és una còmode re-elecció
que li permetrà poder triar entre diferents opcions
“. El seu
creixement en vots (+86.029), diputats (+4) i percentatges (+5,86%)
explica que el “si tú no hi vas, ells tornen” ha funcionat més que els
darrers perjudicis d’infraestructures o promeses trencades.

Problema. Els excelents resultats
poden ser, a la vegada, una navalla de doble fulla si no tenen cura en
l’elecció de la gestió econòmica i social del proper any.

Previsió. A curt i mig terme, el
PSOE cercarà mantenir i enfortir els llaços amb la resta de partits
polítics. Si les dades econòmiques empitjoren -factor que sembla més
que probable-, seria obligat tenir un soci o grup de socis fiables per
aguantar les escomeses del Partido Popular. En aquest cas crec que CiU
i el PNB serien les seves millors opcions.


pplogo.jpg
Diputats: 153 / Vots: 10.169.973 / Percentatge: 40,11% (16,39% a Catalunya)

Anàlisi. Un temps va parlar-se de dolça derrota. El fet és que, malgrat crèixer en percentatge de vot (+2,47%), Mariano Rajoy
i el PP han perdut les eleccions. Si hom contempla el mapa electoral
hauria de començar a entendre que en contra de la creença majoritària,
si un partit vol guanyar les eleccions espanyoles no pot deixar de
banda a Catalunya i Andalusia; ja no serveix allò de “el que perdem a Catalunya, ho guanyem a Espanya
perque la realitat mostra que amb uns resultats tant dolents al
Principat és impossible compensar-ho. Per tant, hauria d’imposar-se una
reformulació del problema. No serem tant innocents de pensar que la
dreta decideixi afrontar la seva refundació de principis segons el post
que vam publicar anomenat “Soliloqui a la dreta, Oda a Don Mariano“. Segurament hauràn de retocar les formes sense canviar massa el fons.

Catalunya. El Partido Popular a
Catalunya és quelcom desconnectat de la societat. Els seus postulats en
contra de la reforma de l’Estatut d’Autonomia, prenent la mentida com a
base (el que es dona a Andalusia o València es titlla
d’inconstitucional per a Catalunya), la generació del conflicte
lingüístic (i la seva aposta clara per la segregació educativa) i la
substitució de líders més propers a la societat (Josep Piqué)
per seguidors de les polítiques que s’imposen des de Madrid, parlen ben
clar dels resultats obtinguts: Han guanyat nomès 1 sol diputat -i un %
de vot del 0,81%- perdent 21.143 vots.

Problema. Mariano Rajoy
és un líder tocat. La cara de la seva dona al balcó del carrer Génova
semblava expressar tot allò que el polític gallec intentava amagar.
Però al matí següent, aquells insatisfets amb els resultats -i que fins
ara es limitaven a donar-li incondicional suport- ja es manifesten
públicament per la seva substitució. Seria el moment de reconèixer
errades i re-pescar figures del tipus Piqué o Rato -fins ara tractats com a traïdors-, però observant el partit l’únic que s’hi intueix és “más madera”.

Previsió. Algú que s’ha passat els
darrers quatre anys qualificant al president del govern de “mentider” i
“incompetent”, d’enganyar al país i pactar amb ETA, no pot presentar-se
l’endemà d’una derrota electoral i mantenir amb credibilitat el mateix
discurs. Per tant i a curt-mitjà terme s’endevina una substitució del
líder però un manteniment del mateix estil d’oposició.


ciulogo.jpg
Diputats: 11 / Vots: 774.317 / Percentatge: 3,05% (20,98% a Catalunya)

Anàlisi. Si un terme haguéssim d’utilitzar per definir els resultats de Convergència i Unió, aquest és el de “solidesa“.
La coalició a resistit els efectes del seu allunyament del govern i de
qualsevol poder de decisió dels darrers anys. En unes votacions on el
vot nacionalista -nacionalista no espanyol, es clar- ha reculat de
manera notòria, CiU no tant sols ha plantat la seva posició sinó que, a
més a més, a guanyat 1 diputat.

Problema. La situació política
catalana i espanyola, malgrat els excelents resultats, podría no
necessitar la seva colaboració. Molt s’ha parlat sobre el desgast de
l’oposició i fins al moment -amb els seus alts i baixos-, el partit de Mas i Duran aguanta. Cal tenir la paciència de qui sap esperar però també el seny per assumir el paper que el futur demani.

Previsió. Les coses no aniran bé a
nivell espanyol, especialment en economia. I CiU sempre ha demostrat
que no li fan por aquesta mena de reptes per difícils que siguin. Duran i Lleida
ha deixat clar que han de ser els socialistes els qui donin el primer
pas… i si no arriba, no passarà res. Tothom encerta al pensar que
quatre anys de silenciosa oposició és el que menys interessa a CiU però
caldrà esperar.


erclogo.jpg
Diputats: 3 / Vots: 296.473 / Percentatge: 1,17% (7,86% a Catalunya)

Anàlisi. Si em permeten la ironia,
l’única alegria pel PP -i mitjans de comunicació afins- l’ha donat la
davallada d’ERC. Crec que apelar a la bipolarització d’aquests comicis
nomès és una veritat a mitges, els resultats aconseguits per formacions
com CiU o PNB en són una bona prova. Agradi o no, ERC ha patit una
pèrdua de 5 diputats, -8,03% i el que és més greu, -348.975 vots.
L’efecte dels pactes polítics a la Generalitat de Catalunya i el seu
suport incondicional a ulls de l’electorat han fet que el votant
d’Esquerra s’hagi decidit pel suport directe al “gran partit” (PSC) o
per quedar-se a casa.

Problema. Potser el problema hauria
de ser el de re-situar en la seva justa mesura els resultats que van
aconseguir-se fa quatre anys i l’actual retorn al que podríem anomenar
“normalitat”. I és que qualsevol consulta a la base de dades política
ens mostra els autèntics límits del vot d’Esquerra: 1 diputat els anys
1982, 1993, 1996 i 2000. Per tant, sabedors que l’efecte Aznar
i la seva política van ésser el millor argument de vot d’ERC, la
desaparició de l’executiu del PP i el pacte ERC-PSC-PSOE comporta
aquesta disminució.

Previsió. Que podria haver estat
menor?. Es clar que sí. Que els dirigents d’ERC esperaven un resultat
proper als 6 diputats?. No tots, alguns ja anticipaven els resultats
que avui contemplen. En qualsevol cas sembla que s’acosta una
d’aquelles famoses trifurques internes que periòdicament deixen una ERC
fragmentada i dividida. Segurament per la seva manca de pràctica d’alta
política -o política de govern-, els seus dirigents es mostren molt
eficients a l’hora de crèixer però uns autèntics incapaços en el moment
de decidir pactes o gestionar poder.


iclogo.jpg
Diputats: 2 / Vots: 963.040 / Percentatge: 3,80% (4,93% a Catalunya)

Anàlisi. No és un fet puntual. Ni
tant sols quelcom extraordinari. Des de que l’antic PCE va presentar-se
a les primeres eleccions democràtiques, allà per l’any 1977, el
degoteig negatiu de diputats, percentatges i vots ha anat in crescendo
si exceptuem l’etapa de l’ínclit Julio Anguita, dirigent enaltit per la dreta més reaccionària gràcies a la famosa “pinza” d’oposició contra l’agonitzant PSOE de Felipe Gonzalez. Les alteracions en el seu nombre de diputats finalment ha marcat una clara tendència a la baixa -gairebé a la desparició-.

Problema. El problema pitjor que un
problema pugui tenir és que la seva ideologia hagi caducat. I en aquest
sentit, els hereus del comunisme soviètic han estat superats per la
història. Malgrat els seus esforços per romandre en el panorama polític
acollint -per increíble que sembli donat el curriculum de la Unió
Soviètica i, en general, als Països de l’Est- en el seus pilars
ideològics a l’ecologisme, avui es presenten amb menys d’una desena
part dels vots aconseguits pels socialistes. També els seus continus
pactes amb el PSOE ha acabat per ésser la víctima més predisposada a
ésser fagocitada.

Previsió. La crisis de lideratge
pot solucionar-se de manera senzilla. En partits petits i gens
recolzats, un dirigent substitueix un altre sense masses problemes. Ara
bé, la tasca que s’ha de fer per recuperar el vot d’Izquierda Unida
-també d’Iniciativa per Catalunya- és quelcom més complicat.

[ Publicat a www.jordipique.net l’11 de març ]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!