Construïm la Catalunya independent

La discussió que hi ha hagut des de fa anys sobre el dret de la dona a decidir si vol avortar, i el dret a la vida del no-nat, em sembla totalment desencaminada i que no s’ha enfocat adequadament.

  D’una banda, actualment sembla totalment anacrònic qüestionar el dret de la dona a decidir sobre l’avortament. Els partidaris del dret a la vida es basen en la idea de que el fetus és un ser humà que ja ha adquirit la seva dignitat humana i drets humans abans del naixement. El problema sorgeix, evidentment, quan aquesta idea es vol imposar als que no la comparteixen. Més enllà de la discussió filosòfica, les associacions i persones que defensen aquest dret a la vida farien bé d’invertir els seus diners i recursos en salvar els més de 5 milions de nens i nenes que moren anualment al món degut a la malnutrició, manca d’aigua potable o manca dels serveis sanitaris més elementals.

 Però de l’altra, la dona també ha de poder tenir dret a l’opció de donar o compartir un fill en adopció quan no es veu amb possibilitats d’iniciar una família. Actualment, aquest dret, encara que existeixi oficialment, a la pràctica és molt difícil degut a que donar en adopció està socialment estigmatitzat. Però em sembla que el que caldria realment és una nova llei de l’adopció que permetés i fomentés la custòdia compartida entre pares adoptius i biològics. D’això en faig un plantejament en aquest apunt.

  Primer, convé conèixer algunes xifres per ser conscients de la realitat en què vivim. A la part de Catalunya que és avui comunitat (autònoma ?) espanyola, l’any 2010 hi va haver 84015 naixements, 24305 avortaments, 627 adopcions internacionals, i 121 adopcions d’infants de l’estat espanyol (segons dades de la Generalitat). El número d’adopcions internacionals havia superat les 2000 anuals fa pocs anys, i ara s’han reduït, potser per la crisi o també per les dificultats que comporten aquestes adopcions.

Penso que aquestes dades revelen molta hipocresia de la nostra societat de “país ric”. Clarament hi ha moltes parelles que voldrien adoptar, però el nombre d’infants que necessiten ser adoptats a Catalunya és molt menor. Per això es produeix una gran “competència” per poder adoptar, i com a conseqüència les parelles van a buscar fills per adoptar en països pobres. Però evidentment, en aquests països pobres els pares (o sovint, la mare soltera) s’han vist obligats a donar fills en adopció degut a les condicions de pobresa que sofreixen. I, en el cas de nens orfes, sovint també deuen ser les condicions d’extrema pobresa les que han provocat la mort dels pares i l’absència d’altres familiars propers que puguin realitzar l’adopció. És, aleshores, bastant hipòcrita que a la nostra societat catalana, la possibilitat de donar un fill en adopció estigui tan greument estigmatitzada i rebutjada. Especialment quan les xifres evidencien que només si una petita part (un 10%, més o menys) de les dones que avorten cada any es convencessin de tenir el fill i donar-lo en adopció, les sol·licituds per adoptar quedarien cobertes.

  El que caldria i el que seria més just crec que és una nova llei per l’adopció compartida. Com funcionaria? Bàsicament, igual que funciona la custòdia compartida entre un pare i una mare divorciats, o que viuen separats. Una dona embarassada que decideix buscar una adopció compartida enlloc d’avortar signaria un contracte de custòdia compartida amb la parella adoptiva. El contracte establiria que després del naixement, la parella adoptiva és plenament responsable d’encarregar-se del fill, però la mare biològica pot compartir la custòdia, des del mateix moment del naixement o bé des d’un moment posterior que elegeixi la mare. Quan la mare biològica comparteix la custòdia (típicament dividint el temps en meitat i meitat), hi hauria pagaments pel suport a l’infant que es calcularien igual que entre un pare i una mare separats que comparteixen custòdia.

  Ens hauríem d’acostumar a eliminar el rebuig per l’adopció quan una dona embarassada explica als seus amics, família i companys de feina que farà un contracte d’adopció. I l’adopció compartida hi ajudaria molt: la mare, enlloc de desprendre’s del seu fill, compartiria la responsabilitat parental amb una parella que vol adoptar.

  En casos de conflicte, els procediments serien els mateixos que per parelles divorciades: primer s’intenten resoldre els problemes a través de mediació, i quan això no funciona hi ha un judici. L’interès dels infants sempre ha de prevaldre per damunt del desig de la parella adoptiva o la mare biològica, però ambdues parts tenen dret a mantenir la custòdia compartida excepte quan hi ha greus problemes en la relació amb l’infant. Aquestes qüestions es podrien complicar quan hi ha més de dues parts implicades: també hi podria haver el pare biològic implicat en molts casos, separat de la mare biològica, i la parella adoptiva pot també divorciar-se. En aquests casos s’hauria de determinar la solució òptima per l’infant, per continuar mantenint una relació afectuosa amb els pares biològics i adoptius que sigui la millor pel seu desenvolupament. Recentment, s’ha anat afavorint la custòdia compartida entre pare i mare com a solució preferible a que l’infant visqui només a casa la mare, però si hi ha tres o quatre llars involucrades, caldria segurament elegir-ne dues que siguin les més adequades de compartir per l’infant.

  Hom pot imaginar-se alguns problemes que podrien aparèixer, però no crec que haguessin de ser gaire greus. Per exemple, es pot pensar que moltes dones optarien per l’adopció compartida simplement com un mecanisme de guanyar diners: tens el teu fill la meitat del temps, i la parella adoptiva, si té més guanys que tu, t’ha de pagar per la manutenció del fill. Però potser això no seria dolent per la societat: seria una bona forma d’establir una circulació de recursos de famílies més riques que volen adoptar a dones més pobres que es troben en situacions difícils. La dona que acorda una adopció compartida també hauria de ser conscient que la parella adoptiva sempre tindrà dret a la custòdia compartida, encara que després ella desitgés interrompre-la.

  Aquesta llei podria tenir molts efectes beneficiosos: donar una oportunitat molt més digna a les parelles que volen adoptar i a les mares que volen evitar un avortament però es troben en una situació excessivament precària, un augment de la natalitat i una disminució dels avortaments, la creació d’un nou tipus d’unitat familiar que seria pionera i podria resultar molt beneficiosa per l’educació dels infants, i una nova via de relació entre persones d’alt poder adquisitiu i persones amb baixos recursos econòmics. Segurament aquest tipus d’unitat familiar provocaria algunes reaccions contràries inicials, igual que les han provocat, per exemple, les parelles homosexuals que volen adoptar, però al final aquests canvis poden conduir a un progrés i una major diversitat de la societat, i millors oportunitats perquè les persones puguin disposar de la seva llibertat.