Construïm la Catalunya independent

Bloc d'en Jordi Miralda

22 d'agost de 2010
Idees per la independència
1 comentari

Rosa Parks, un exemple d’insubmissió pels catalans

  Les lleis segregacionistes del Sud dels Estats Units obligaven els ciutadans de pell negra que utilitzaven el servei públic d’autobús d’asseure’s a la part posterior del vehicle, darrere d’un senyal mòbil que indicava els primers seients on s’hi autoritzaven els negres. Els seients del davant eren reservats per ciutadans blancs, i quan la secció blanca s’omplia, el conductor canviava la posició del rètol cap enrere. Aleshores els ciutadans negres s’havien d’aixecar per deixar seure als blancs, i canviar-se a altres seients més enrere o, si no n’hi havien, anar drets; i si no quedava lloc a l’autobús, havien de baixar.

El dia 1 de desembre de 1955, en un autobús de Montgomery, Alabama,
Rosa Parks es va negar a aixecar-se del seu seient quan el conductor de
l’autobús va fer retrocedir el rètol que indicava l’inici de la secció
pels negres. Quan fou amenaçada de que s’avisaria la policia, ella va
respondre “Doncs ja els pot avisar”. Rosa Parks fou arrestada, acusada
d’haver incomplert la llei de segregació racial i empresonada aquell
mateix dia. Però immediatament, Rosa Parks es va convertir en un símbol
que va inspirar la lluita contra la segregació racial i pels drets
civils. I com que tenia la raó al seu favor, finalment les lleis de
segregació van ser abolides, i els blancs segregacionistes que tenien un
gran poder polític van ser derrotats.

  Els catalans ens enfrontem ara a una situació en què hem de fer valer el nostre dret democràtic d’autodeterminació, el dret de decidir el nostre futur polític sense límits. I per exercir aquest dret, en algun moment caldrà incomplir les lleis espanyoles, caldrà realitzar accions valentes d’insubmissió i de desobediència civil semblants a la que va realitzar Rosa Parks en un autobús de Montgomery. Davant de les accions i propostes polítiques dels catalans, els que defensen l’estat espanyol actual sempre fan servir el mateix argument: les lleis s’han d’acatar, les normes del joc s’han de respectar. Amb aquest argument, mai no s’hauria abolit l’esclavitud ni s’hauria acabat amb la segregació racial. Quan les lleis són injustes, el que s’ha de fer és incomplir-les, perquè això no és només el nostre dret, sinó el nostre deure com a catalans.

  I les lleis que prohibeixen el dret a l’autodeterminació dels pobles a l’estat espanyol certament són injustes. Ho són per pròpia naturalesa, i també perquè provenen d’una constitució feta per aconseguir una reforma de mínims de l’estat franquista per tal de ser acceptat com a democràtic i poder entrar a la Unió Europea. La Constitució de 1978 fou impulsada pel senyor Borbón, hereu del criminal de guerra Francisco Franco, i per ministres franquistes que recolzaven la reforma de mínims. S’hi van afegir altres polítics que retornaven de l’exili i de la marginació, però aquests òbviament tenien menys poder i havien d’acceptar un primer pas cap a la democràcia, tots sota la vigilància de l’exèrcit franquista i colpista. Ara els postfranquistes han convertit aquell primer pas cap a la democràcia en l’últim pas i en una paret infranquejable, i l’anterior règim de Franco segueix sense ser condemnat, i segueix essent l’origen de la legitimitat del règim espanyol actual.

  Contra aquesta situació, els catalans valents sabrem fer valer els nostres drets i realitzar actes d’insubmissió. Ara falta que sorgeixin líders com Rosa Parks, disposats a donar la cara i a organitzar la societat catalana per poder vèncer.

  1. De tant en tant ho penso. Si algún dia aconseguim la independència, segur que ens caldra més feina, molésties i sacrificis que no pas el que ens ha costat ara les consultes o la mani. Espanya no ens regalarà res. Si les lleis actuals no es canvien, tenen justificació per omplir Catalunya amb els seus tancs per “salvaguardar la integridad indisoluble de la nación española”. La constitució, feta sota l’amenaça dels militars durant la transició, garanteix un domini antidemocràtic, que ja els hi va bé als espanyols, d’Espanya sobre les altres nacions que hi ha a l’estat.
    Certament la lluita pels drets de la gent de color, o també la lluita pacifista però valenta i comprometuda d’en Ghandi a la Índia, crec que són un bon exemple per a preparar el nostre camí.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!