Construïm la Catalunya independent

  Durant la meva vida, la meva posició política sobre Catalunya i el seu procés polític ha anat canviant d’una forma que crec que segueix els canvis que s’han anat produint en la societat catalana en general. Primer, des de ben jove, em definia com a nacionalista català, però no creia que la independència fos el camí. Després, la idea de la independència va anar esdevenint més atractiva a mesura que s’aclarien les concepcions i intencions espanyoles: gradualment vaig anar passant a un nacionalisme independentista. I ara hi ha un altre canvi: ja no em considero nacionalista, sinó només independentista.

  Aquesta és una evolució del tot lògica. Si anem a Holanda, no sentim a parlar de cap moviment holandista, ni tampoc trobem gaire gent que s’identifiquin com a nacionalistes holandesos. En canvi, tots els holandesos estimen el seu país i volen contribuir al seu progrés. Si algú els proposés que Holanda eliminés el seu estat i passés a ser una província d’un estat més gran, això els semblaria una bestiesa. Jo vull sentir-me igual que un holandès.

  El nacionalisme català sempre s’ha entès com un moviment de resistència contra un estat opressor, per defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Això genera molta confusió des del món anglosaxó, perquè en anglès la paraula “nationalism” s’interpreta inevitablement de forma negativa, implicant un sentiment de superioritat, de voler imposar unes característiques nacionals i de pretendre engrandir una nació. Aquests conceptes reflecteixen evidentment el que és el nacionalisme espanyol. Però l’estat espanyol s’aprofita de la confusió que generen els mots per fer mala premsa dels catalans.

  Penso que està arribant el moment de deixar d’anomenar-nos nacionalistes. L’independentisme català creix perquè ja no és un subconjunt del nacionalisme; i el nacionalisme català no-independentista és cada cop més ridícul, mancat d’arguments i en vies d’extinció. El concepte de resistència va perdent la seva força: precisament, perquè ens hem de convèncer de que la independència només depèn de nosaltres, els catalans. Ja no es tracta doncs de resistir, sinó d’aixecar el cap i fer una afirmació d’una voluntat democràtica de crear un nou estat que depèn poc de sentiments identitaris i que sorgeix d’arguments objectius i no antiespanyols. Precisament, la via correcta per aturar el nacionalisme espanyol exacerbat i excloent i la desafecció entre Catalunya i Espanya és, evidentment, la independència.