La llei estableix un model interessant en fer de l’aranès llengua oficial no només a la Val d’Aran, sinó a tot Catalunya. Els ciutadans tindran el dret d’utilitzar aquesta llengua amb les administracions del govern català. Hi ha, però, una diferència important respecte l’oficialitat actual del català i el castellà: mentre el coneixement del català i el castellà és obligatori per tots els ciutadans, el coneixement de l’aranès només és obligatori a la Val d’Aran.
Això suggereix un principi interessant per les lleis d’ordenació lingüística en el futur estat català: podem tenir vàries llengües oficials que no són necessàriament de coneixement i aprenentatge obligatori.
Crec que aquesta qüestió genera moltíssims malentesos i discussions extremes que s’haurien d’evitar. Les alternatives no són només que el castellà sigui oficial o no oficial segons el concepte que tenim actualment d’oficialitat, i s’han de considerar totes les possibilitats. I una possibilitat que suggereix aquesta llei de l’aranès aprovada al Parlament, és que el castellà segueixi essent oficial, però deixi de ser de coneixement legalment obligatori.
Concretament, la llei d’oficialitat de llengües del futur estat català podria declarar com oficials a tot el territori el català, l’aranès, el castellà, i potser també altres llengües importants per Catalunya com són el francès (per la seva presència a Catalunya Nord i en els estats geogràficament pròxims de França, Marroc i Argèlia) i l’anglès (pel seu caràcter de llengua global). Els ciutadans tindrien el dret d’utilitzar i aprendre a l’escola pública qualsevol de les llengües oficials, però només el deure de conèixer una sola llengua: l’aranès a la Val d’Aran, i el català a la resta de l’estat català, que serien les llengües de caràcter preferent a l’administració, els mitjans de comunicació propis del país, i l’escola (tal com ja ho són ara segons l’Estatut d’autonomia aprovat pels catalans).
Això tindria l’avantatge de que les persones que estan habituades a expressar-se normalment en castellà no es trobarien, a la pràctica, amb cap canvi respecte la situació actual que pogués ser polèmic, i a la vegada les famílies podrien elegir lliurement les llengües que aprenen els seus fills a l’escola sense que el castellà fos obligatori.
L’oficialitat de les llengües és una de les qüestions importants que cal anar madurant i consensuant entre tots els catalans per avançar en la construcció de la Catalunya independent. És hora de que els partits polítics que han de participar en aquesta construcció prenguin posicions sobre qüestions com aquesta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
com moltes altres de cara al proper estat català. Hem d’anar parlant de com volem el nostre país que construïm. La teva idea és bona. Ahir mateix vaig sentir en un lloc que els obligarien a parlar català. Els vaig fer un gest rialler com per dir-los que no calia fer aquestes bromes. (Això també indica que la idea de la independència està quallant en tota la població. fins i tot la que viu en ambients castellanoparlants com el meu barri Sant Pere i Sant Pau de Tarragona). Ah! i no pensem tampoc que els castellanoparlants estiguin ni en contra del català ni de la independència. La majoria s’acomiaden amb un Adéu! El nom del nou quiosc d’aquí al costat és Pa i sucre; doncs, tots són castellanoparlants, tots, però la dona gran em contesta en el seu català macarronic sempre que pot.