Construïm la Catalunya independent

Els cercles quadrats no existeixen. Les nacions sense dret a decidir, o sense dret a l’autodeterminació (que és el mateix), tampoc. Una nació segueix essent-ho si es resisteix contra una negació violenta del seu dret de decidir, però deixa de ser-ho si hi renuncia voluntàriament. No és del tot clar que en José Montilla entengui això.

  Potser ho entén més el senyor Zapatero, que tracta als catalans d’imbècils: ens diu que li sembla bé que sentim que som una nació. Però que això no té valor jurídic. En altres paraules, això no ens dóna cap dret a decidir. En altres paraules, no existim. Igual que els cercles quadrats.

  Però els catalans no som imbècils, i no deixarem que ens tractin com a tals. Sabem perfectament que els cercles quadrats no existeixen. I en José Montilla, tard o d’hora, haurà d’afrontar aquesta realitat. I llavors, guanyarà un dels dos grups que mencionava en l’anterior article sobre el dilema del PSC: el del dret de decidir dels catalans (amb Antoni Castells), o el de la indissoluble unitat de l’estat espanyol (amb Carme Chacón).

  Si guanya Carme Chacón, el PSC seguirà obeint el PSOE i perdrà tot el que li queda de catalanisme. Els que, com ha promès José Montilla, volien defensar l’estatut de Catalunya, o bé hauran de ser submisos i acceptar la sentència del tribunal constitucional i les ordres del PSOE (incomplint, per tant, la promesa feta als seus votants), o bé hauran d’abandonar el PSC.

  Si guanya Antoni Castells, el PSC i el PSOE aniran per separat: els votants hauran d’elegir entre dues llistes, la del PSC o la del PSOE, a partir d’aquí. Perquè quan el PSC voti diferent del PSOE, la implicació és que els votants han de tenir dret a escollir entre l’un o l’altre.

  Comença la batalla dins del PSC. I jo crec que, si els del dret a decidir no ho fan molt malament, han de guanyar. Primer, perquè el dret a decidir és democràtic, i la indissolubilitat de l’estat espanyol no ho és. I al segle XXI no es pot anar amb arguments no democràtics. I segon, perquè la història ens diu que el mateix estat espanyol ha incomplert aquest principi d’indissolubilitat quan no li ha interessat complir-lo. Al Tractat dels Pirineus, Catalunya nord, que era part del territori del Regne d’Espanya, es va separar i passà a formar part del Regne de França. I en vàries ocasions posteriors, els francesos van proposar de retornar a Espanya la Catalunya Nord a canvi de que els espanyols renunciessin a les seves colònies als Països Baixos, i el Regne d’Espanya no va voler ni sentir-ne parlar. Aleshores, Perpinyà era la segona ciutat més important de Catalunya, i la reunificació hauria donat més força als catalans. ¿No serà doncs, que enlloc de la indissolubilitat, el principi més fonamental de l’estat espanyol és anihilar la nació catalana, o, en el seu llenguatge, el “problema catalán”?