Una conseqüència important de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut de Catalunya és que obliga a totes les persones i tots els partits a posicionar-se entre dues opcions que són clarament i absolutament incompatibles entre elles: la primera, que Catalunya és una nació i té el dret de decidir. La segona, la indissolubilitat de la unitat del present estat espanyol, repetida i repicada fins al mareig a la sentència.
Per a CiU, ERC, i ICV, no hi ha cap problema: aquests partits estan a favor del dret de decidir dels catalans. Fixem-nos que això no és el mateix que ser independentista: els que creuen en el dret a decidir poden optar encara per ser part d’una Espanya sobre la qual encara es manté l’esperança de reformar-la. Igualment, per al PP i C’s, tampoc no hi ha problema: estan a favor de la indissolubilitat de l’estat espanyol. Però el PSC té un problema molt greu: el PSC inclou gent que defensa una opció, i gent que defensa l’altra. I a partir d’ara, aquests dos grups de persones no podran conviure dins d’un mateix partit polític: tard o d’hora, un dels dos grups haurà de guanyar sobre l’altre, i eliminar-lo.
El president José Montilla ja fa temps que fa equilibris per evitar la confrontació entre aquestes dues posicions: ell va anar a la manifestació amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, però es veu que se sentia molt incòmode sortint a les fotos amb aquesta pancarta. Encara no ha explicat per què. Potser perquè si ho explica, s’hauria d’inclinar massa per una opció o per l’altra.
Ara s’estan dibuixant més clarament els grups que van amb cada opció: Antoni Castells va amb el grup del dret de decidir, i Carme Chacón amb el grup de la indissolubilitat de l’estat espanyol. Comença la batalla per veure quin dels dos es quedarà amb les sigles del PSC i fotarà fora l’altre.
I ho atribeixes tot a factos ideològics, creus que aquesta gent que anomenes té ideologia ?