Construïm la Catalunya independent

Carme Chacón ha guanyat la batalla del PSC que fa temps que es lliurava. La seva intenció es veia a venir: ja li va anar bé que Rubalcaba fos el candidat pel 2011, i ella ho vol ser pel 2015 per ser presidenta d’Espanya. El bloc d’Antoni Castells ha perdut (i Ernest Maragall encara no ho ha acceptat del tot).

  A Carme Chacón li podríem agrair que tregui de dubtes als seus votants i afirmi d’un cop que Catalunya no és una nació, sinó només una regió espanyola, i és en aquest sentit que ella es considera catalana, igual que José Bono es pot sentir extremeny, ni més ni menys. José Montilla, recolzant-la al seu costat, queda com el gran estafador després d’haver parlat orgullosament del seu càrrec de 128è president d’una nació mil·lenària: per si algú en dubtava, per José Montilla sempre fou molt més important ser un peó del PSOE, que no pas ser president de Catalunya. En aquesta línia, Chacón afirma ara que el PSC-PSOE va errar emfasitzant el discurs territorial, i Montilla i els altres vassalls hi estan d’acord. El discurs del PSC-PSOE és simplement el de la “España una, grande y libre”, i democràtica i d’esquerres, això sí, però ja no sabem si això d’esquerres i dretes encara vol dir alguna cosa al segle XXI en boca d’aquests polítics.

  Ernest Maragall i els que pensen com ell al PSC perden el temps mantenint-se dins d’aquest partit i no reconeixent els seus propis errors. Com podia el PSC tenir veu pròpia a Madrid, diferent del PSOE? Per això calia una ruptura i que el PSC i el PSOE es presentessin a Catalunya amb llistes diferents, com a partits diferents. Imaginem dos germans, un que viu a Alcarràs i l’altre a Fraga, que voten socialistes. Si el PSC i el PSOE defensessin coses diferents a Madrid, com es podria entendre que si el germà que viu a Alcarràs està d’acord amb el PSOE i el germà que viu a Fraga està d’acord amb el PSC, no puguin votar el que volen i estiguin obligats a votar el PSC a Alcarràs i el PSOE a Fraga? Això és del tot antidemocràtic: no es pot fer una coalició PSC-PSOE per presentar-se en una part del territori espanyol i pretendre després que tots els votants d’aquest territori donen suport al PSC per davant del PSOE, i per tant PSC i PSOE no poden comportar-se com dos partits diferents en cap cas pràctic, sempre que hi hagi aquesta coalició-trampa en la qual el PSC va caure ingènuament al principi de la transició. La por del PSC a separar-se del PSOE només podia acabar de la forma com ha acabat.

 S’ha acabat el bròquil, s’ha acabat voler la quadratura del cercle : tothom qui es mantingui al PSC-PSOE defensa la indissoluble unitat de l’estat espanyol, i el socialista que vulgui defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya ha de sortir del PSC, com ja han decidit fer alguns de Vilafranca del Penedès.

  Els catalans hem d’afirmar rotundament el nostre dret a l’autodeterminació. A les esquerres, això vol dir que el PSC segueixi la seva caiguda i els seus vots es vagin traspassant cap a ICV i ERC. I és dubtós que hi hagi espai per a més partits si van per separat, però potser es poden fer coalicions. Ernest Maragall, Antoni Castells, Montserrat Tura: moguin-se sisplau, i recordin els versos de Salvador Espriu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.