Jordi Mayoral

Ja hi tornem a ser, ha esclatat en Pep Guardiola, el millor entrenador de la història del Barça, contra l’actual junta directiva blaugrana de Sandro Rosell. I aquest fet evidencia allò que la majoria es temia, que les relacions entre les dues parts eren dolentes, que ja no és que la sortida del de Santpedor ara ja fa un any fos idíl·lica, sinó que ha estat convulsa i s’ha anat empitjorant, que la crispació és excessiva, que els dos bàndols (un d’ells pivota sobre la figura de Guardiola i és l’evolució del cruyffisme i l’altre, liderat per Rosell, és l’evolució del nuñisme) divideixen de nou el Barça, com tantes vegades ha passat a l’entitat, ara, amb vells i nous actors, cadascú arrenglerat a les files d’un exèrcit enfrontat a l’altre: Cruyff, Núñez, Rexach, Laporta, Vilanova…

Segur que cadascun dels lectors d’aquest article té les seves fílies i les seves fòbies, segur que n’hi ha uns que prefereixen l’estil del Guardiola, un home genial, apassionat i guanyador de tots els títols, i que no els convenç l’estil Rosell, caracteritzat per no anar de cara. D’altres preferiran les maneres del president del Barça, un home endreçat, capaç i amb un to correcte, i els ha molestat, i molt, l’atac de Guardiola sense proves, un atac que consideren fora de lloc i que demostra que l’entrenador no és perfecte. També hi haurà altres culers, potser més dolguts en general, que voldrien un Barça més unit i entenen que quan dos es barallen, normalment, és perquè cap dels dos ha fet del tot les coses ben fetes, que tothom té un tros de raó, que gairebé mai res és blanc o negre i que cal remar més junts.

Sí, cal tenir en compte que un atac a l’honor, i tant en Guardiola com en Rosell ho veuen així, és una de les coses que més indignen, i quan això es produeix d’una manera pública i en personatges públics és lògic que saltin les alarmes, que tothom s’alineï, que els retrets, els comentaris i les insinuacions aflorin. I sí, ja hi tornem a ser, com dèiem, a can Barça amb les divisions. Ens hem passat un any especulant sobre Pep Guardiola i la seva mala relació amb Tito Vilanova, convertint la xafarderia més obscena en la tertúlia de bar més ordinària, una manera de fer, un mal costum arrelat i el “m’han dit” és el pa de cada dia. Però el problema no era només entre Guardiola i Vilanova, sinó que és més gran, ja que no són dos amics i dos companys que es distancien o es barallen, no, és pitjor. És l’au fènix blaugrana de la divisió que mai no mor, que treu el pitjor de tots nosaltres i converteix l’entorn culer en el plató de Sálvame Deluxe. En fi, una situació desagradable, la mateixa pedra de sempre que els barcelonistes no sabem esquivar i hi ensopeguem mil i una vegades. De nou a la trinxera, de nou confrontació.

És massa ingenu pensar que malgrat la grandesa del club, els mil interessos i els egos, es pot tenir un entorn on s’accepti la crítica constructiva i s’elimini la guerra civil?