Prendre la paraula

jordimartifont

15 de maig de 2022
0 comentaris

Una mirada personal a això dels indignats

Els indignats de la plaça de la Font es desmarquen dels actes violents del  Parlament - TARRAGONA RADIO

Una mirada personal a això dels indignats

Seria d’una completa inconsciència voler donar opinions tancades i definitives sobre què ha suposat el moviment dels indignats als Països Catalans quan aquest no ha estat ni un moviment únic i homogeni ni ha acabat ni sabem com evolucionarà. Tenim clar, però, que fins ara no ha deixat de sorprendre’ns, agradablement en el meu cas, malgrat tot. Seria també d’inconscients pensar que l’opinió que surti en aquest article és res més que la meva, sempre humil i subjecta a la possibilitat de canvis en funció de veure llums que abans no havia detectat o d’entendre coses que el meu escàs raonament racional i racionalista no havia arribat a capir.

El 15 de juny del 2011 és la data de naixement d’un moviment que sota el nom popular d’«indignats» (fent referència al llibre de Stéphane Hessel Indigneu-vos!) ha suposat un revulsiu nou i engrescador per a totes les persones que des dels moviments socials entenem que cal canviar el món per tal de canviar la vida humana que portem damunt del planeta portem. No m’importa massa qui va convocar les manifestacions que es van fer aquell dia ni si hi havia que ja ho deia… El cert és que en pocs dies teníem les principals places de la majoria de ciutats de l’Estat espanyol plenes de gent que protestava contra l’actual estat de les coses com mai no havíem vist. No eren els de sempre, i molts dels de sempre s’ho miraven amb estranyesa:com podia ser que una mobilització no convocada per ells hagués tingut tant de ressò? Les i els mobilitzats protestaven per moltes coses, a vegades confuses i fins i tot algun cop contraposades, però la seva protesta alhora feia despertar simpaties importants. La protesta va créixer com creixen els rius, per adhesió de gotes d’aigua una a una, propaganditzada per alguns mitjans de comunicació i dimonitzada per altres, s’ampliava per l’afegiment de gent que es queixava de la situació de crisi generalitzada, de la política professionalitzada i corrupta que vivim en bona part dels casos, de la destrucció de tot allò públic, del no manteniment d’unes condicions de vida dignes per a la ciutadania…. Eren aquests temes i molts altres. Tants que una de les feines principals dels moviments que responien al nom d’”indignats”, segons els mitjans de comunicació tradicionals, era dotar-.se de reivindicacions concretes i determinades per no perdre’s en el no-res. No-res? Era no res acampar tal com s’ha fet aquests mesos enmig de centenars de ciutats i pobles saltant-se les diverses lleis de control social de baixa intensitat anomenades normatives de civisme i altres noms semblants? Era no-res dir que no tot i que a cada lloc amb paraules diferents? Era no-res aprendre a desobeir en col·lectivitat? Era no-res estendre la lluita reivindicativa per una societat millor entre gent que normalment no participava en cap moviment social? No, no era no-res. Era i és molt. Tant que ara que ja no tenim les places plenes de gent que hi dorm alguns no ens sabem avenir de com va ser de valenta i atrevida la gent que les va ocupar.

Com que aquest no és un article informatiu sinó purament d’opinió personal especulativa (sense beneficis afegits, és clar), entre totes les coses que han passat aquests mesos, en trio una que particularment em va semblar de punt i a banda, definidora. Parlo del bloqueig del Parlament de Catalunya de forma pacífica (malgrat la manipulació informativa que ens ho va explicar i els Mossos que tan bé van fer la seva feina) per tal d’aturar el procés d’aprovació de la Llei Òmnibus.

Em pregunto qui, abans d’aquest moviment, s’hagués atrevit ni a plantejar el que allà va passar? Qui s’hagués atrevit a somiar que la destrucció dels serveis socials que el Parlament principatí aprovava es trobaria amb el refús de milers de persones que pacíficament bloquejaven els seus accessos? Qui s’hagués atrevit mai a somiar un acte tan gran i massiu de desobediència civil en aquest tros de país en l’actualitat? Ningú, sense cap mena de dubte. Només per això. Per aquest neguit que ens ha fet somiar en veu alta durant setmanes que és possible (sempre ho ha estat però cal recordar-ho sovint) dir que no (i que cadascú hi posi allò que rebutgi darrere d’aquest «no») n’hi ha prou per valorar molt positivament els moviments que sota el nom d’”indignats” han recorregut les nostres places, les de la resta dels pobles de l’Estat espanyol i del món.

I tot ho hem de valorar positivament? És clar que no. Serem acrítics davant del moviment? Doncs no i per no ser-ho trio dos espais en què calia i cal aprofundir tant en crítiques com en construccions positives. D’una banda, el marcat caràcter de defensa del “present” que ha tingut fins ara el(s) moviment(s). Sembla clar que aquest passat immediat que era present no fa res és millor que el que ara tenim, i més que el que vindrà segons tots els indicatius. Ara bé, això ens el fa desitjable? Doncs no. No érem en un bon lloc perquè veníem de l’explotació i la societat de classes i encara hi som, per tant, la mitificació del «present» com a única possibilitat reivindicativa i l’acriticisme que molts cops deixa entreveure el moviment plural és un error total segons el meu punt de vista. Però per ampliar horitzons cal treball de formiga del segle XXI, que corren més que les del XX però no tant com altres animals del XXI.

L’altre espai que cal criticar és l’espanyolisme implícit i en alguns casos explícit de moltes de les propostes i actituds dels “indignats”. Des de la negativa en un primer moment a incloure el dret d’autodeterminació entre les reivindicacions de l’Acampada de Barcelona (una negativa que va convertir-se en afirmació finalment gràcies a la tenacitat de molts dels participants) fins al mapa mental d’Espanya i algunes demandes inassumibles per a qualsevol persona que no cregui en un estat centralista, ja no dic ni confederal ni en la independència d’algunes de les nacions que el conformen. Aquest mapa mental incloïa, en molts casos, els tòpics nacionalistes espanyols més suats, com la defensa de la llengua espanyola com a «més vàlida», o la demanda d’una circumscripció única a tot l’Estat (mostra de la penetració de l’organització i les idees de Rosa Díaz en molt diversos àmbits de la societat civil de l’Estat). I aquí em sembla convenient citar l’article del Roger Palà «La dreta independentista», un clarivident anàlisi de la tendència dretanitzadora d’un cert independentisme que en els darrers anys s’ho ha menjat tot a nivell mediàtic i que per tant és l’únic que la gent no implicada en cap lluita social coneix. Palà diu que «Una de les claus per entendre aquest divorci (entre indignats i idees independentistes) és l’hegemonia ideològica en el sí de l’independentisme d’un nou sobiranisme de tall neoliberal. Si durant els anys vuitanta per ser independentista havies de ser per força revolucionari, ara sembla que passa a l’inrevés: els independentistes –com a mínim, els que ostenten tribunes d’opinió als mitjans- han de ser partidaris de la doctrina liberal més ortodoxa: menys inversió pública, més mercat, més competitivitat i pocs impostos, no sigui cas que les multinacionals ens deixin penjats».

És dur d’admetre però passa i passarà cada cop més si no ho aturem. Aquest n’ha estat només un exemple tot i que molt aclaridor. Si l’esquerra independentista no guanya la seva ‘fitna’ particular davant la dreta sobiranista (per dir-li d’alguna manera) els moviments socials i les idees d’esquerres avançades que des de fa anys i panys acompanyen l’alliberament nacional en aquest tros de món no hi participaran o acabaran patrimonitzades per petits grups molt polititzats però incapaços alhora d’estendre les revoltes que prediquen. La revolta és possible, l’hem tingut davant del nas un cop més i ens hi hem embrutat totes i tot. L’esperem amb més ganes que mai, i la tindrem si sabem aprendre d’errors que mai haguéssim arribat a plantejar com a possibles abans del 15M. Quins són? Doncs definir-los i solucionar-los és una de les principals tasques que tenim davant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!