Prendre la paraula
jordimartifont
18 de setembre de 2009
Sense categoria
5 comentaris
Pregó de Barraques 2009: La vera història de la Tecla, la xiqueta que sabia dir ?prou?
Ja
la coneixeu la història d’aquella xiqueta que a una edat en què avui no és
permesa l’autonomia va decidir declarar-se independent i esdevenir ella i ningú
més? I ja ho sabeu que es deia Tecla i que el 23 de setembre de cada any és el
seu dia? I ho teniu present que els fets que ara narraré i que mai són prou
coneguts van passar a Icònia, a la província de Cilícia, allà a l’Àsia Menor?
Doncs
ara us ho explicaré i allò que va passar us interpretaré, sempre a la meva
manera, perquè fins ara només ho hem sentit explicat i tornat a explicar pels
qui en tot hi busquen la intercessió de la màgia que ells controlen i que
atribueixen a un déu que veneren i que afirmen que és l’únic.
(Continua)
La Tecla era una pecadora i el seu pecat va ser desobeir sa
mare Teòclia, que la volia casar amb Tamiris, un fadrí ric que la xiqueta ni
tan sols coneixia com no fos de veure’l de lluny. La Tecla no s’hi volia casar
amb aquell homenot que li havien buscat, tenia tota una vida per davant malgrat
li repetissin dia sí i dia també que la seva, de vida, havia de ser per servir
el seu home, l’home que li havien triat. Així que un dia, mentre rumiava per
què era tan desgraciada de sentir el que sentia -i que les seves amigues no
sentien perquè a tot deien amén- va escoltar una veu que des del carrer entrava
a casa seva i li arribava potent orelles endins.
“Les
dones no us heu de sotmetre a la voluntat de ningú que no sigueu vosaltres
mateixes” i “Les dones heu de tenir els mateixos drets que els homes i si no us
els donen els heu de prendre!” afirmava amb rotunditat aquell bram potent des
de fora d’on ella vivia.
La
veu masculina i revolucionada s’aixecava per damunt del silenci que els dies
calorosos imposaven pels carrers d’Icònia a ple mes d’agost. Ni una ombra hi
havia. I malgrat la calor el carrer era ple de dones que escoltaven aquells
mots que els arribaven com si fossin aigua per als assedegats enmig del desert.
La Tecla va
entendre que les paraules que sentia anaven dirigides a ella i es va afegir a
la multitud que omplia el carrer. Pau –així es deia el revolucionari- parlava
clar i les dones que volien ser lliures i sabien que no ho eren l’escoltaven
amb emoció. Però enmig del míting, per al qual no havien demanat permís,
aparegueren dues unitats dels Mossos d’Esquadra (o com es diguessin en aquell
moment) i es van dedicar a restablir l’ordre de l’única manera que sabien i
saben, a cops de porra. Cinc dones amb el cap obert, corredisses, contusions, la Tecla per terra i el Pau
detingut.
Un
cop refeta de l’ensurt, la xiqueta ho va tenir molt clar. La lluita era el camí
i si qui li havia fet obrir els ulls estava tancat calia alliberar-lo. Així que
va agafar un grapat de joies de casa de sa mare i les va vendre per pagar la
fiança del Pau i treure’l de la garjola. Acte seguit, després de conèixer-se i
trobar-se molt i molt bé un amb l’altre, tots dos van decidir fugir ben lluny
d’Icònia, on a ella la seva família continuava preparant-li un casament que no
volia i a ell el volien jutjar per agressió a qui precisament l’havia agredit a
ell; ja se sap, coses de l’autoritat.
Del
que van fer el Pau i la Tecla
mentre eren junts no en tenim notícia però sí que sabem que ella era menor
d’edat, molt menor d’edat, i si la fugida s’hagués donat ara, segur que el Pau
hagués anat de cap a la presó; tot i que malgrat l’edat que ella tenia no era
ni ximple ni poca substància, sinó tot el contrari.
A la Tecla l’havien seduït les
paraules del Pau i a ell l’actitud de la xiqueta, així que van fer colla i van
decidir propagar les idees alliberadores que tots dos compartien. En aquests
viatges per fer xerrades i organitzar el moviment popular d’alliberament, sabem
que van passar per Tarragona, tot i que alguns historiadors encara ho posen en
dubte. El seu pas fugisser va ser, si és que va ser, quan aquesta ciutat no es
deia així i potser precisament per això aquesta estada no va quedar
enregistrada enlloc.
En
un dels seus viatges solidaris, les que s’anomenaven forces d’ordre de la zona
(“defensores del seny” deien els qui manaven) els van detenir en una
concentració de solidaritat amb unes treballadores que s’havien revoltat i
havien cremat una fàbrica on les obligaven a treballar més de 14 hores diàries
sota una violència constant per part dels encarregats per tal de mantenir la
por que les feia submises.
El
Pau, un cop detingut, va aconseguir escapar-se d’una furgona de la Brimo (la Brigada Mòbil,
coneguda per la seva actitud ultraviolenta sense contemplacions) empenyent la
porta de darrere amb el seu cos i saltant emmanillat i tot cap al carrer.
Corria com un llamp i no el van poder agafar!
Ella,
en canvi, no va aconseguir fugir i va ser brutalment insultada, violada i
torturada, però com que de tortures, en un país democràtic com aquest, no n’hi
havia i si en denunciaves, malgrat que Amnistia Internacional ho ratifiqués,
t’acusaven de ser terrorista, la
Tecla no va rebre el suport de ningú i va morir en un
interrogatori mentre li preguntaven si havien estat ella i el Pau qui havia
calat foc a la fàbrica. No els va donar cap mena d’informació ni va dir-los ni
un nom i el seu cos, un cop mort, va ser soterrat i cobert amb calç viva, a una
cova poc coneguda i menys transitada que administraven els homes del ministre Sauron
per a aquestes ocasions.
El
Pau desaparegué de la circulació i quan va saber que la Tecla també havia
“desaparegut” entengué que la dona que més havia estimat al món era morta,
assassinada per haver volgut esdevenir lliure, tal com era ell. El Pau intentà
amagar el patiment davall de l’alcohol i els versos i esdevingué un poeta
maleït que va viure refugiat als carrers més foscos de tantes ciutats com anys
va tardar a morir. Finalment, deixà el món dels vius una matinada de setembre.
El van trobar de bocaterrosa en un brut carreró de París, víctima dels excessos
d’absenta, de chartreuse i de misèria.
Passaren
els anys i per tot arreu per on havien viscut i passat, la lluita del Pau i la Tecla es començà a oblidar.
Se’n recordaven els noms i algunes fragments de la història, però ningú no en
sabia ja ni els pensaments ni les accions ni res que els pogués salvar de la
gran màquina recicladora de la història que és el Poder. Aquest necessitava
virtuosos que servissin d’exemple per tal que la massa esdevingués obedient i
callada, perquè encara no tenien ni el futbol ni la televisió, i com que els
seus noms encara eren recordats, una de les institucions que menys tenia a
veure amb el que ells defensaven els va reciclar.
Si
ell havia estat el Pau lluitador ara seria sant Pau i si ella era la Tecla insubmisa ara seria
santa Tecla. Ni feministes, ni revolucionaris, ni defensors de les classes
populars ni res que no fos patiment i submissió, i sobretot molta virtut…
Sants de l’Església, en definitiva.
Fou
aleshores que arribà la moda de repartir els cossos dels qui es consideraven
sants pels llocs d’on serien patrons i a Tarragona li tocà un braç momificat de
la xiqueta, que van tallar per fer-lo més portable. El braç momificat
esdevindria una relíquia, no per alliberar les dones sinó per mantenir la fe de
les tarragonines i dels tarragonins i la institució que l’administrava,
l’anomenada Santa Mare Església. El tràmit de compra el va fer Jaume II a
Armènia, on canvià el braç incorrupte de la Tecla per quaranta cavalls, un tron d’or i una
carretada de dos mil formatges mallorquins.
Així,
el 18 de maig de 1323, la relíquia del braç momificat arribà a Tarragona
després de passar per Salou i per Constantí, encastat tot ell en argent daurat
per tal que els fidels l’admiressin i oblidessin el que deia la boca que en el
cos de la Tecla
feia conjunt amb aquell braç. I qui no ho sàpiga que no ho conti ni ho posi en
dubte.
A
Tarragona, els anys passaven i la foscor esdevenia la norma de la ciutat, que
vivia arremolinada al voltant de la Catedral. Una ciutat de funcionaris, putes i
militars, que deia el Jaume Vidal i Alcover, on Nadal feia més por que Setmana
Santa i ni Fèlix ni ballestes aconseguien obrir escletxes en el silenci perpetu
dels murs de pedra picada. Els especuladors feien veure que els agradava el
futbol i els amos somreien de tan bé com anava el negoci… i qui any passa any
empeny.
De
sobte, alguna cosa va passar. De fet, havia passat i passava cada any quan la
gent ocupava les places i els carrers en acabar l’estiu, quan la verema omplia
els cellers per fer el vi novell. Era la festa dedicada al braç, que no a
l’obra de la Tecla. I
potser per això mateix, perquè la gent feia seu el carrer que com tot tenia
amos, també l’havien volgut amidar, apamar, controlar… Però sonava “Amparito
Roca” i, malgrat tot, s’aixecava una certa remor que semblava com si sortís de
no se sap on. Passava el setembre i tot tornava al gris. I les tarragonines i
els tarragonins esperaven un altre any… la festa.
Semblava
que la lluita per la llibertat de les dones s’havia acabat, momificada com el
mateix braç de la Tecla;
semblava que les treballadores i els treballadors estaven condemnats a ser per
sempre persones sense veu; semblava que la nació restava callada, que els
Països Catalans eren com la ciutat que acollia la relíquia, inexistents.
Semblava que només ho semblava i també ho era, i això era el més trist…
I
va passar que va passar i s’esdevingué tal com s’havia d’esdevenir, per
voluntat no divina sinó humana. Quan una sola veu d’una tarragonina qualsevol,
que potser es deia Tecla –o no- va gosar dir “prou”, la gent es va mirar i es
va adonar que si s’esforçava una mica també sabia dir-ho i alhora una colla va
dir “prou”. Va dir “prou” i va ballar i va cantar i va veure que fins i tot
quan tot sembla perdut i ningú no s’atreveix a somiar, un sol crit de “prou” fa
sonar la Festa
i aquesta esdevé Major. I fins i tot el gris arriba a ser capaç d’aprendre que
pot ser de tots els colors… “que la terra està revolta sota els peus dels
occitans” i Tarragona té Barraques, colors i, sobretot, no ha oblidat ni el Pau
ni la Tecla
aquella que un dia va saber deixar d’obeir, va dir “prou” i va ser per sempre
lliure.
Visca la Festa Major!
I visca la Tecla que va saber dir que
“no”!
mare Teòclia, que la volia casar amb Tamiris, un fadrí ric que la xiqueta ni
tan sols coneixia com no fos de veure’l de lluny. La Tecla no s’hi volia casar
amb aquell homenot que li havien buscat, tenia tota una vida per davant malgrat
li repetissin dia sí i dia també que la seva, de vida, havia de ser per servir
el seu home, l’home que li havien triat. Així que un dia, mentre rumiava per
què era tan desgraciada de sentir el que sentia -i que les seves amigues no
sentien perquè a tot deien amén- va escoltar una veu que des del carrer entrava
a casa seva i li arribava potent orelles endins.
“Les
dones no us heu de sotmetre a la voluntat de ningú que no sigueu vosaltres
mateixes” i “Les dones heu de tenir els mateixos drets que els homes i si no us
els donen els heu de prendre!” afirmava amb rotunditat aquell bram potent des
de fora d’on ella vivia.
La
veu masculina i revolucionada s’aixecava per damunt del silenci que els dies
calorosos imposaven pels carrers d’Icònia a ple mes d’agost. Ni una ombra hi
havia. I malgrat la calor el carrer era ple de dones que escoltaven aquells
mots que els arribaven com si fossin aigua per als assedegats enmig del desert.
La Tecla va
entendre que les paraules que sentia anaven dirigides a ella i es va afegir a
la multitud que omplia el carrer. Pau –així es deia el revolucionari- parlava
clar i les dones que volien ser lliures i sabien que no ho eren l’escoltaven
amb emoció. Però enmig del míting, per al qual no havien demanat permís,
aparegueren dues unitats dels Mossos d’Esquadra (o com es diguessin en aquell
moment) i es van dedicar a restablir l’ordre de l’única manera que sabien i
saben, a cops de porra. Cinc dones amb el cap obert, corredisses, contusions, la Tecla per terra i el Pau
detingut.
Un
cop refeta de l’ensurt, la xiqueta ho va tenir molt clar. La lluita era el camí
i si qui li havia fet obrir els ulls estava tancat calia alliberar-lo. Així que
va agafar un grapat de joies de casa de sa mare i les va vendre per pagar la
fiança del Pau i treure’l de la garjola. Acte seguit, després de conèixer-se i
trobar-se molt i molt bé un amb l’altre, tots dos van decidir fugir ben lluny
d’Icònia, on a ella la seva família continuava preparant-li un casament que no
volia i a ell el volien jutjar per agressió a qui precisament l’havia agredit a
ell; ja se sap, coses de l’autoritat.
Del
que van fer el Pau i la Tecla
mentre eren junts no en tenim notícia però sí que sabem que ella era menor
d’edat, molt menor d’edat, i si la fugida s’hagués donat ara, segur que el Pau
hagués anat de cap a la presó; tot i que malgrat l’edat que ella tenia no era
ni ximple ni poca substància, sinó tot el contrari.
A la Tecla l’havien seduït les
paraules del Pau i a ell l’actitud de la xiqueta, així que van fer colla i van
decidir propagar les idees alliberadores que tots dos compartien. En aquests
viatges per fer xerrades i organitzar el moviment popular d’alliberament, sabem
que van passar per Tarragona, tot i que alguns historiadors encara ho posen en
dubte. El seu pas fugisser va ser, si és que va ser, quan aquesta ciutat no es
deia així i potser precisament per això aquesta estada no va quedar
enregistrada enlloc.
En
un dels seus viatges solidaris, les que s’anomenaven forces d’ordre de la zona
(“defensores del seny” deien els qui manaven) els van detenir en una
concentració de solidaritat amb unes treballadores que s’havien revoltat i
havien cremat una fàbrica on les obligaven a treballar més de 14 hores diàries
sota una violència constant per part dels encarregats per tal de mantenir la
por que les feia submises.
El
Pau, un cop detingut, va aconseguir escapar-se d’una furgona de la Brimo (la Brigada Mòbil,
coneguda per la seva actitud ultraviolenta sense contemplacions) empenyent la
porta de darrere amb el seu cos i saltant emmanillat i tot cap al carrer.
Corria com un llamp i no el van poder agafar!
Ella,
en canvi, no va aconseguir fugir i va ser brutalment insultada, violada i
torturada, però com que de tortures, en un país democràtic com aquest, no n’hi
havia i si en denunciaves, malgrat que Amnistia Internacional ho ratifiqués,
t’acusaven de ser terrorista, la
Tecla no va rebre el suport de ningú i va morir en un
interrogatori mentre li preguntaven si havien estat ella i el Pau qui havia
calat foc a la fàbrica. No els va donar cap mena d’informació ni va dir-los ni
un nom i el seu cos, un cop mort, va ser soterrat i cobert amb calç viva, a una
cova poc coneguda i menys transitada que administraven els homes del ministre Sauron
per a aquestes ocasions.
El
Pau desaparegué de la circulació i quan va saber que la Tecla també havia
“desaparegut” entengué que la dona que més havia estimat al món era morta,
assassinada per haver volgut esdevenir lliure, tal com era ell. El Pau intentà
amagar el patiment davall de l’alcohol i els versos i esdevingué un poeta
maleït que va viure refugiat als carrers més foscos de tantes ciutats com anys
va tardar a morir. Finalment, deixà el món dels vius una matinada de setembre.
El van trobar de bocaterrosa en un brut carreró de París, víctima dels excessos
d’absenta, de chartreuse i de misèria.
Passaren
els anys i per tot arreu per on havien viscut i passat, la lluita del Pau i la Tecla es començà a oblidar.
Se’n recordaven els noms i algunes fragments de la història, però ningú no en
sabia ja ni els pensaments ni les accions ni res que els pogués salvar de la
gran màquina recicladora de la història que és el Poder. Aquest necessitava
virtuosos que servissin d’exemple per tal que la massa esdevingués obedient i
callada, perquè encara no tenien ni el futbol ni la televisió, i com que els
seus noms encara eren recordats, una de les institucions que menys tenia a
veure amb el que ells defensaven els va reciclar.
Si
ell havia estat el Pau lluitador ara seria sant Pau i si ella era la Tecla insubmisa ara seria
santa Tecla. Ni feministes, ni revolucionaris, ni defensors de les classes
populars ni res que no fos patiment i submissió, i sobretot molta virtut…
Sants de l’Església, en definitiva.
Fou
aleshores que arribà la moda de repartir els cossos dels qui es consideraven
sants pels llocs d’on serien patrons i a Tarragona li tocà un braç momificat de
la xiqueta, que van tallar per fer-lo més portable. El braç momificat
esdevindria una relíquia, no per alliberar les dones sinó per mantenir la fe de
les tarragonines i dels tarragonins i la institució que l’administrava,
l’anomenada Santa Mare Església. El tràmit de compra el va fer Jaume II a
Armènia, on canvià el braç incorrupte de la Tecla per quaranta cavalls, un tron d’or i una
carretada de dos mil formatges mallorquins.
Així,
el 18 de maig de 1323, la relíquia del braç momificat arribà a Tarragona
després de passar per Salou i per Constantí, encastat tot ell en argent daurat
per tal que els fidels l’admiressin i oblidessin el que deia la boca que en el
cos de la Tecla
feia conjunt amb aquell braç. I qui no ho sàpiga que no ho conti ni ho posi en
dubte.
A
Tarragona, els anys passaven i la foscor esdevenia la norma de la ciutat, que
vivia arremolinada al voltant de la Catedral. Una ciutat de funcionaris, putes i
militars, que deia el Jaume Vidal i Alcover, on Nadal feia més por que Setmana
Santa i ni Fèlix ni ballestes aconseguien obrir escletxes en el silenci perpetu
dels murs de pedra picada. Els especuladors feien veure que els agradava el
futbol i els amos somreien de tan bé com anava el negoci… i qui any passa any
empeny.
De
sobte, alguna cosa va passar. De fet, havia passat i passava cada any quan la
gent ocupava les places i els carrers en acabar l’estiu, quan la verema omplia
els cellers per fer el vi novell. Era la festa dedicada al braç, que no a
l’obra de la Tecla. I
potser per això mateix, perquè la gent feia seu el carrer que com tot tenia
amos, també l’havien volgut amidar, apamar, controlar… Però sonava “Amparito
Roca” i, malgrat tot, s’aixecava una certa remor que semblava com si sortís de
no se sap on. Passava el setembre i tot tornava al gris. I les tarragonines i
els tarragonins esperaven un altre any… la festa.
Semblava
que la lluita per la llibertat de les dones s’havia acabat, momificada com el
mateix braç de la Tecla;
semblava que les treballadores i els treballadors estaven condemnats a ser per
sempre persones sense veu; semblava que la nació restava callada, que els
Països Catalans eren com la ciutat que acollia la relíquia, inexistents.
Semblava que només ho semblava i també ho era, i això era el més trist…
I
va passar que va passar i s’esdevingué tal com s’havia d’esdevenir, per
voluntat no divina sinó humana. Quan una sola veu d’una tarragonina qualsevol,
que potser es deia Tecla –o no- va gosar dir “prou”, la gent es va mirar i es
va adonar que si s’esforçava una mica també sabia dir-ho i alhora una colla va
dir “prou”. Va dir “prou” i va ballar i va cantar i va veure que fins i tot
quan tot sembla perdut i ningú no s’atreveix a somiar, un sol crit de “prou” fa
sonar la Festa
i aquesta esdevé Major. I fins i tot el gris arriba a ser capaç d’aprendre que
pot ser de tots els colors… “que la terra està revolta sota els peus dels
occitans” i Tarragona té Barraques, colors i, sobretot, no ha oblidat ni el Pau
ni la Tecla
aquella que un dia va saber deixar d’obeir, va dir “prou” i va ser per sempre
lliure.
Visca la Festa Major!
I visca la Tecla que va saber dir que
“no”!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jordi has fet un relat precios, jo quan l´he llejit em semblava mes que un relat que era una nobeleta perciosa, me h´agradat molt, felicitats eres molt bo escribint
Felicitats Jordi. No en tenia ni idea d’aquesta història. És molt bonica.
que això s’ha de publicar!
Una bonica història, feia molt que no,llegia res tan romàntic , segur que va ser així, no podria ser d´un altra manera , afortunadament encara queden Tecles i Paus oi?