Prendre la paraula

És un escàndol, a mi m’escandalitza, que a Tarragona (que
no és cap excepció dintre dels Països Catalans) del gener al juny del 2009
només el 2,4 per cent de les pel·lícules projectades hagin tingut el català com
a llengua de doblatge en aquest cas, concentrades totes elles en els cinemes
Òscar de les Gavarres, ja que els Lauren no n’havien projectat cap ni una.
L’any anterior el percentatge es va situar en el 2,8%, per tant la “normalitat”
és aquesta anormalitat. A nivell general, és completament aclaridor l’informe
que la Plataforma per la Llengua va presentar el 15
de gener d’enguany en què es deixa clar que de les 854.906 sessions de cinema
que hi va haver a Catalunya al 2007, només el tres per cent van ser en la
llengua pròpia del país. El mateix any, el 97% restant van ser sessions amb
pel·lícules doblades o subtitulades en castellà; i en el 89% dels títols,
l’única versió disponible era la castellana. Parlem d’imposicions? Parlem
d’obligacions?

D’altra banda, entre les quinze llengües amb nombre
semblant de parlants al català a la Unió
Europea, la que parlem d’Alacant a Perpinyà és l’única que en
el seu territori no s’utilitza majoritàriament per doblar o subtitular les pel·lícules
que s’hi poden veure. Les i els ciutadans europeus que parlen el txec,
l’hongarès, el grec, el suec, el búlgar, el danès, el finès, l’eslovac, el
noruec, el lituà, l’eslovè, el letó o l’islandès  poden veure majoritàriament cinema doblat o
subtitulat en la seva llengua. Nosaltres, no. L’única diferència entre
nosaltres i ells? Doncs que ells tenen estats que defensen les seves llengües i
el seu ús. Nosaltres en tenim d’estats, però que hi van en contra, concretament
tres: l’espanyol, el francès i l’italià. Els únics ciutadans que a Europa, tot
i ser nou milions de parlants, no podem anar al cinema en la nostra llengua som
els i les catalanes. I això, en un espai lingüístic que continua veient com la
llengua retrocedeix en el seu ús és, i cal dir-ho clar, un genocidi lingüístic.
Col·laborar-hi, en qualsevol àmbit inclòs el cinematogràfic, és vergonyós. No
és només fer-se’n còmplice sinó ser-ne braç executor.

Dir públicament que la Llei del Cinema farà perdre llocs de treball al
sector no és innocent, és fer el joc als genocides de sempre i alhora omplir-se
la boca de mentides, ja que la majoria d’habitants dels Països Catalans entenen
la llengua catalana i en cap moment fins ara quan en un àmbit econòmic la
llengua ha avançat s’ha perdut cap lloc de treball, més aviat tot el contrari. En
aquest cas, els dels dobladors, correctors, etc., també són llocs de treball.
Prendre aquestes postures des de les esquerres i més encara llibertàries fa
por; demà direm sí a l’energia nuclear i a les fàbriques d’armes amb aquest
mateix argument? Al segle XXI no es pot adduir desconeixement sobre temes com
aquest i més aviat hem de parlar d’espanyolisme ranci, de monolingüisme
militant, d’estatisme intransigent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!