Prendre la paraula
jordimartifont
14 de setembre de 2009
Sense categoria
20 comentaris
“La independència del Principat no ajudaria a la resta dels Països Catalans”
L’Andreu González i l’Andreu Ginés van fer una entrevista al Pau Viciano publicada a “L’Accent” i a “La Fàbrica”. El que hi diu i el que hi defensa és molt semblant al que penso jo en això de la independència d’un tros, només, de la nació catalana.
Pau Viciano és un historiador especialitzat en la fiscalitat, les
finances municipals i l’oligarquia urbana de la baixa edat mitjana a
Castelló de la Plana. I també és un dels autors que més ha reflexionat
sobre la identitat valènciana i sobre reptes i polèmiques del
nacionalisme al País Valencià. Recentment ha co-editat uns volums dels
Quaderns d’Orientació Valencianista que, sota el títol “País Valencià,
segle XXI”, han donat veu a diverses personalitats per reflexionar sobre
el país i, en molts casos, per reivindicar l’herència de Joan Fuster.
finances municipals i l’oligarquia urbana de la baixa edat mitjana a
Castelló de la Plana. I també és un dels autors que més ha reflexionat
sobre la identitat valènciana i sobre reptes i polèmiques del
nacionalisme al País Valencià. Recentment ha co-editat uns volums dels
Quaderns d’Orientació Valencianista que, sota el títol “País Valencià,
segle XXI”, han donat veu a diverses personalitats per reflexionar sobre
el país i, en molts casos, per reivindicar l’herència de Joan Fuster.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El 2012 farà 50 anys de la publicació de l’obra més coneguda i influent de Joan Fuster. Esperem que l’efemèride no passi desapercebuda, ni al País Valencià ni a la resta dels nostres països.
Això ja li ho vaig comentar jo una vegada a López Tena en un xat de vilaweb i va contestar que cada territori hauria de dur el seu camí. Jo no ho veig gens clar, això. El divorci emocional que suposaria per als altres catalans, és a dir, els qui no són catalunyesos (o principatins) seria potser superior a un suposat, quimèric, diria jo, efecte dominó. I parle del qui ja se senten catalans. De la població en general, que no és que estiga divorciada, sinó que hi és ben a la contra gràcies al fi conreu que l’espanyolisme en fa, sobretot al País Valencià, ni en parlem…
Amb tot això de la consulta/referèndum d’Arenys de Munt ha quedat més clar que mai que a bona part de l’independentisme de Catalunya només li importa la Catalunya de les quatre províncies. Això de les diferents velocitats no són més que excuses. Algú s’imagina que l’independentisme basc renunciés a Àlaba, o a Navarra?
Si sóc independentista és perquè vull que el meu poble decideixi per ell mateix. El país sencer. Si la independència és de quatre provícies espanyoles ja se la poden confitar.
“O ens retrobem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble” JF.
La centralitat política al principat es va acostant al sobiranisme, ahir es va veure a Arenys. Aquest procés pot ser que trigui a altres parts de la nació o que, senzillament, no es doni mai. Això vol dir, llavors, renunciar a la independència com a objectiu polític i tornar a deixar-la només en el terreny dels somnis i de les il·lusions. A banda que no s’entendria que hi hagués una majoria aclaparadora d’independentistes al principat i que no s’exercís mai el dret a l’autodeterminació perquè s’esperés el moment en què tb fos majoria a la resta de territoris de parla catalana.
Aconseguir la independència de tota la nació el mateix dia és impossible.
I comparar la qüestió territorial catalana amb la basca, és com en tantes altres vegades, una mostra del poc coneixement que es té de la realitat de les dues nacions.
Potser és comparable Iparralde amb Catalunya Nord, però de cap manera és comparable Navarra amb el País Valencià. Mai s’ha considerat que els Països Catalans formessin una sola comunitat autònoma, per exemple. Quan en canvi les 4 províncies basques van estar ben a prop d’estar sota una sola administració autonòmica. Fins i tot el PSOE hi estava d’acord! En el cas valencià això no s’ha plantejat mai, ja que s’entén que cada territori històric ha de tenir la seva pròpia autonomia (dins o fora d’espanya). En un hipotètic estat català independent, està clar que estaria format per una federació (o conferació) dels tres territoris històrics: illes, país valencià i Principat (amb Cat Nord i la Franja).
Obligar als catalans del principat a ser espanyols mentre no hi hagi una majoria social sobiranista al País Valencià i a les Illes penso que seria injust i (permeteu-me la broma) contrari als drets humans 🙂
Salut! (i independència!)
És clar que això de l’autodeterminació ha de ser per al conjunt del país. Curiosament, cada cop estam més desunits i ningú sembla témer-se’n. Per posar només dos exemples, ara que hi ha campanyes perquè es vegin les emissions en català a tot el país:
a) quan jo era jove, a Mallorca, es veia la programació en català de Miramar que emetia l’única televisió que hi havia, la TVE en el seu segon canal. Governava l’estat colonial, amb mà més que fèrria, el general Franco. Ara no es poden veure aquestes emissions, estatals i pagades amb els meus imposts, des de les Illes. Cap partit ni ningú se’n preocupa.
b) Ràdio 4 és una emissora pública, estatal, que emet en català. Per quin motiu jo no la puc escoltar des de Mallorca? No som colonitzats pel mateix estat? No se’ns duu els nostres impostos, entre altres coses, per mantenir-la?
Tampoc ningú se’n preocupa perquè tant les dues generalitats com el govern de les Illes estan tots gojosos amb les seves emissores regionals i impermeabilitzades.
Si existeix una nació catalana, això és, essencialment, perquè existeix una llengua i una cultura catalanes. Si existeix una nació catalana, aquesta és formada per la totalitat de territoris de llengua i cultura catalanes. La nació va de Salses a Guardamar, de Fraga i el Carxe a Maó i l’Alguer. Aquest és el marc territorial a alliberar. La resta és liquidacionisme.
Ara: fóra absurd renunciar a la independència d’una part (la que
sigui), si la conjuntura ho fa possible. L’important és tenir clar quin
és l’objectiu final. Les declaracions de Viciano, per exemple, són prou matisades en aquest punt. També hi ha una comunicació del Tercer Congrés Catalanista que apunta la idea que una independència exclusiva del Principat equivaldria a una secessió. Crec, com Viciano, que no necessàriament; que això dependria de la manera en què es facin les coses, i de les intencions de fons.
En aquest sentit, el principatinisme del nou “sobiranisme” és inquietant i suïcida, en
si i perquè reflecteix la regionalització de la consciència nacional;
sobre un fons d’exclusivisme històric, la sistemàtica estrangerització de tot el que no és Principat ha interioritzat els mapes mentals del colonialisme fins a extrems increïbles. Així, hom podria dir que, al Principat, la popularització de l’independentisme ha donat un
independentisme regional. Fins i tot en aquest avenç independentista
paguem els plats trencats de la transició espanyola, és a dir, collim
els fruits podrits de trenta anys d’alienació destructiva.
i oportuna, l’entrevista. Avui volia penjar-la al meu blog, però els misteris de la informàtica, de moment, m’ho han impedit.
Salut!
a l’endemà que el Principat declare la seua independència de menera irrevocable, els valencians de bé maldiràn de la seua sort i què no és possible soportar aquesta pena (Espanya) en solitari, què del seu treball i esforç no es beneficien els malfeiners, i així “pensat i fet”, declararàn la independència del País Valencià respecte d’Espanya.
Altra qüestió, serà com articular a partir d’eixe moment la reunificació nacional. Però, açò ja vindrà.
Digueme simplista, però, la societat valenciana és així.
La qüestió fonamental és que el referèndum d’Arenys posa damunt la taula el dret de decidir.
La resta, ja ho veurem.