Prendre la paraula

Al Sant Jordi de l’any que ve, si tot va bé i soc viu, ja hauré publicat una novel·la sobre monstres amb corbata d’aquests que pul·lulen per qualsevol de les nostres ciutats i de forma més intensa per alguna de les que més he xafat al llarg de la meva vida fins ara. Secondina és una novel·la de terror sobre monstres dels llestos, que tant fan por com, a voltes, gairebé passen inadvertits i esdevenen no res a simple vista. Són monstres sense escates, sense ullals ni ulls de color roig encès, monstres que, alhora que fan la vida difícil i impossible a molta gent, quan tenen davant les seves víctimes, a voltes riuen, se les miren als ulls i, fins i tot, poden arribar a abraçar-les.

Aquests dies, he pensat sovint en aquest futur llibre. I hi he pensat, sobretot, després de llegir el munt de teca periodística que l’intent d’establir un nou contracte de la brossa a Tarragona per part de l’actual Govern municipal, que es pugui controlar i no sigui xauxa, ens ha donat. Teca de la bona, de la que permet remoure i promoure la inspiració i extreure’n històries de lladres i serenos ben properes i lluïdes, versemblants i, sobretot, negres, molt negres.

Els personatges d’aquestes històries són sempre repetits; i els fets, també. Si fa quatre dies era Ballesteros qui confiava la seva guàrdia de corps als homes de la brossa, i alguns d’aquests l’aplaudien a rabiar en cada un dels pocs mítings que intentava, ara sembla que ho fa Viñuales. Però si el primer sabia nedar i guardar la roba, el segon, ha comès alguns errors que no es pot permetre qui vol arribar a ser, un dia o altre, quelcom més que un candidat. Qui vol arribar a ser alcalde no es pot permetre el luxe de tenir segons qui fent-li l’onada, per molt que això sigui una tradició amb més història que la baixada de l’Àliga o l’actuació de Dames i Vells mentre pel carrer Major passa la processó del braç incorrupte de la Tecla.

He gaudit no sabeu com veient com es desconvocava la vaga de la brossa després d’haver-se anunciat que es faria. Una vaga que era, ho dic jo, en defensa dels interessos d’una colla de gent que poc tenien a veure amb qui recull la brossa a la ciutat, amb qui s’escarrassa dia rere dia per tal que Tarragona llueixi neta i fins i tot prengui volada cap a les estrelles. I he gaudit perquè és dels primers cops que, com a conseqüència de l’airejament de les foscors secondines per part de la premsa de sempre, la pressió que fins ara donava resultats s’ha demostrat fora de lloc i clarament al servei de foscos interessos, tan foscos que podien arribar a esquitxar una quanta de la gent de la corbata, fins i tot alguns que sempre van mudats perquè no saben anar d’una altra manera.

Tot va començar com comencen les males pel·lícules de gàngsters, amb una nota de paper que deia que calia homenatjar qui havien decidit que fos el nou votable. La nota es va repartir a tort i a dret entre gent a qui, si feien cas del paper i acudien al sopar a què eren convocats, se’ls demanava que oferissin una col·laboració pecuniària…, per col·laborar-hi. El sopar era en honor de Rubén Viñuales i, tal com es veu per la notícia a la premsa, hi va fer de sacerdot suprem Ángel Martín de Sande. Va ser ell, precisament, qui ens va donar un dels talls de veu més sucosos, sense lubricitat, dels que mai ens ha donat la tarragonina política. Precisament perquè de Sande, cap de la Secció Sindical de al UGT a la brossa de Tarragona, a FCC, en el tall en qüestió afirmava que en les properes Eleccions Municipals calia donar suport a Viñuales perquè ell era «un dels nostres».

Potser de Sande no és gens cinèfil i no se’n va adonar…, o potser ho va fer amb tota la intenció i aleshores el regal de l’organització del sopar era una poma enverinada de les que fan de mal pair. Però la frase, de totes totes, anava plena de viscositats de les que fan mal de panxa quan s’ingereixen.

Recordem una mica la història que va filmar Martin Scorsese amb aquest títol que avui és, al costat d’«El Padrino», una de les millors radiografies cinematogràfiques de la màfia fetes mai. El text és extret de la sinopsi oficial de la pel·lícula i diu així: «Henry Hill, un xiquet de classe treballadora, viu a Brooklyn i se sent fascinat per la vida que porten els gàngsters del seu barri. En plena adolescència, Henry abandona l’escola i entra a formar part de l’organització mafiosa com a noi dels encàrrecs; ben aviat es guanya la confiança dels seus caps i a poc a poc anirà pujant de categoria en això de la màfia…» No cal afegir-hi res, perquè tot està dit sense obrir boca.

I si en cinema la cosa ha estat resplendent, no menys podem dir de la premsa, sobretot del Diari de Tarragona que, quan cal i si s’ho mereix, també ha de poder rebre totes les lloances de part la meva humil ploma, acostumada a blasmar-ne els errors i les tendències. Aquest cop, ho diré clar, els titulars d’un dels seus periodistes han excel·lit en allò que en podríem dir la metàfora sense meta i amb substància, sempre apuntant la bola cap endins fins a fer gol. Recordeu sinó aquell titular que en l’edició de paper del Diari deia «La basura apunta a las municipales» i que en l’edició digital especificava que qui hi apuntava era «el comité de la basura», que pel cas és clar que és el mateix. Un cop més, No cal afegir-hi res.

Així que lloances cap a De Sande i lloances cap al Diari de Tarragona. Al primer, per parlar clar, clar del tot…, i als segons per reblar el clau i aclarir-ho per als qui fins i tot amb tanta claror no s’aclarien.

Tota la resta, ja ho he dit, les històries de monstres, corbates i la brossa que els aguanta, la podreu llegir al novembre que ve. I que visca Secondina i que Déu els agafi confessats. O no.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!